L’afinitat dels afectes

Dimecres vaig sopar amb un periodista nord-americà. Em va explicar que, de jove, havia viscut uns anys a Sevilla i, ves a saber per quines circumstàncies, sempre va trobar més seductor el Sevilla que no pas el Betis. Allò de “Del Betis manque pierda…”, per exemple, no li feia cap mena de gràcia. Com que, amb els anys, també havia desenvolupat una gran simpatia pel Barça, i una profunda animadversió cap al Real Madrid, suposava que això de repartir els afectes entre el Barça i el Sevilla havia de ser moneda corrent, a Espanya, entre els aficionats al futbol. Jo m’hi vaig resistir: “Pel que tinc entès, sempre hi ha hagut una millor relació entre el Betis i el Barça, que no pas entre el Sevilla i el Barça”. La seva cara de sorpresa em va fer dubtar, fins al punt que, per justificar el meu parer, li vaig haver d’exposar davant dels morros el meu arxiu personal de llocs comuns. Li vaig dir que, a part d’una primera onada migratòria als anys vint, Catalunya havia rebut una segona onada més forta als anys seixanta, la dels altres catalans de què parlava Francesc Candel, fonamentalment andalusa i d’afiliació bètica, que va proporcionar molts nous seguidors al Barça. De fet, sempre s’ha dit que, sense aquesta aportació, el desplaçament massiu de culers a la final de Basilea, el 16 de maig de 1979, mai hauria arribat a sumar-ne trenta mil. Con

L’onada dels altres catalans de què parlava Candel va proporcionar molts seguidors al Barça

centrada a les perifèries de Barcelona i de Tarragona, a part de fer créixer el Barça, aquesta onada va tenyir de verd-i-blanc els clubs de futbol dels afores d’aquestes ciutats. Encara avui dia, quan porto el meu fill a jugar en aquests camps, molts llueixen als uniformes el verd-i-blanc de la bandera andalusa i la samarreta del Betis. Per cert, també és un moviment migratori massiu, arran de la Gran Fam Irlandesa a mitjan segle XIX, el que explica no només el verd-i-blanc de l’uniforme, sinó la mateixa fundació del Celtic de Glasgow, el club més cèlebre d’Escòcia. En la prèvia d’un enfrontament entre el Girona i el Betis, publicada a l’ABC l’any 2018, hi llegeixo que el Betis comptava amb més penyes a Catalunya, vint-i-una, que no pas el Girona, disset. A la pàgina de la Federació de Penyes Sevillistes, en canvi, només compto sis penyes dels blancs a Catalunya.

L’endemà del sopar amb l’amic americà esclata un debat a les xarxes sobre l’espai del futbol als patis de les escoles, ara que la gran Alexia Putellas ha guanyat la Pilota d’Or. El futbol també és generós en això: ens convida sovint a aventurar hipòtesis, més o menys informades, a convertir-nos en sociòlegs de barra de bar, en un intercanvi que ens civilitza, perquè sovint exposa millor els nostres prejudicis que allò que defensem a consciència.