La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els antivacunes haurien de fer un tomb per una uci”
El dia a dia de la professió, resumit per una infermera en cap de Vall d’Hebron
Els fonaments de l’hospital Vall d’Hebron, i de la sanitat pública, s’assenten sobre persones com Carme Ferrer, de 60 anys, tota la vida treballant en aquest centre sanitari de Barcelona. Infermera supervisora de malalties infeccioses, control d’infeccions i medicina preventiva, reconeix que la mirada angoixada dels malalts de covid la continua commovent “com el primer dia”.
També admet “esgotament i cansament”, però això no impedirà a una legió de professionals com ella a tornar una i mil vegades a la seva rutina diària de “pacients amb medicació i ventilació assistida”. Malgrat que a l’uci també hi ha persones vacunades, la majoria són malalts que al seu dia no es van immunitzar. “Ho portem malament: no ho entenem”.
De vegades li agradaria que els renuents a les vacunes “fessin un tomb per una uci, si fos possible, perquè veiessin els danys i estralls que avui encara causa la covid. Sabem que les vacunes no cobreixen el cent er cent dels riscos i que fins i tot els vacunats podem emmalaltir, però és molt millor estar vacunat que no estar-ho: si emmalaltim les conseqüències seran menys greus”.
Ha conegut casos d’antivacunes que ja s’han adonat de l’error. “Són tants els que ens han dit: ‘Si pogués fer marxa enrere, si ho hagués sabut, si...’. Nosaltres diem el mateix a tothom: ‘No t’amoïnis; et curaràs’. Sense retrets”.
“És el nostre ADN. Hem de ser empàtiques. Tranquil·litzar els que cuidem. Lluitar per ells, amb independència de les seves circumstàncies. Això no impedeix que moltes vegades internament pensem ‘caram...’ davant alguns casos. Però nosaltres som a la capçalera dels malalts. I allà només s’hi pot estar d’una manera”.
De quina manera? “Hem d’ajudar, donar ànims amb assertivitat i empatia. ‘Te’n sortiràs. No et posis nerviós ni t’atabalis. No t’amoïnis. Aquesta màquina t’ajudarà molt a respirar’. El nostre vocabulari està farcit de frases així”. Mil imatges li han quedat gravades aquests mesos, però no n’oblidarà mai una. Un pacient que, malgrat la seva gravetat, no perdia l’ànim. Es comunicava amb la seva família per WhatsApp. “Cada divendres, ens desitjava un bon cap de setmana. ‘Fins dilluns’, ens deia. Aquell divendres va ser com tots, però es trobava molt malament. El dilluns següent el primer que vaig fer va ser anar a la seva habitació. Ja no hi era”. ●
“Molts pacients contraris a les vacunes diuen que tant de bo poguessin fer marxa enrere”