Oblidada Síria

Baixar torna”, titulava fa poc Newsweek a la seva portada. He escrit molts cops que la guerra de Síria ha estat una guerra a porta tancada, un cementiri d’informació. A causa de la dificultat d’obtenir visats, la majoria de corresponsals estrangers arribaven a Síria a través de les desmantellades fronteres amb Turquia i l’Iraq, a la zona controlada pels grups de l’oposició al règim. En van donar el seu testimoni, mentre uns quants descrivíem l’ambient de la zona governamental. La tardor del 1970, al cap de poc temps de començar la meva aventura a l’Orient Mitjà, em va ser impossible aconseguir un visat quan el rais Hafiz al-Assad, pare de l’actual president, va donar un cop d’Estat palatí a Damasc. Era molt difícil informar sobre Síria.

A diferència de totes les guerres civils de l’Orient Mitjà, la llarga guerra de tres lustres del Líban es va poder narrar amb llibertat. Però haurà de passar temps fins que sigui possible explicar a fons les causes que van provocar el desmembrament de l’Iraq i Síria. Per més sagnants que fossin els règims de Saddam Hussein i Al-Assad, és difícil justificar l’acarnissada destrucció de les seves poblacions. En una entrevista mà a mà amb Baixar al-Assad, en una atrevida pregunta, em va confirmar que la política a l’Orient Mitjà es resumeix en “o tu em mates o jo et mato”. El rais sirià va acusar el wahhabisme, els Germans Musulmans, els bàrbars del Daeix, ajudats per governs àrabs i d’Occident, de la intensificació d’aquesta violència latent.

El sorprenent reportatge de Newsweek, amb declaracions de l’exambaixador dels Estats Units a Damasc, Robert Ford, revela un canvi pragmàtic de la valoració oficial occidental sobre el govern d’AlAssad. No ha millorat la vida quotidiana de la seva població, ara molt castigada per la pesta coronària, ni els desplaçats de l’interior ni els refugiats als països veïns no han pogut tornar a casa seva, ni s’ha reconquerit l’enclavament d’Idlib, cap a la frontera turca, on s’amunteguen els oponents del règim, perquè la seva batalla provocaria un nou flux de població desesperada cap a Europa.

Però la guerra va ser guanyada per Baixar al-Assad, amb ajuda de Rússia, l’Iran i el Hizbul·lah libanès, que va aconseguir esclafar els bàrbars del Daeix (Estat Islàmic) i els sense nord i dividits grups de l’oposició.

No hi ha cap alternativa de poder en la república siriana i el pragmatisme polític obliga a acceptar-ho. Aquests mesos s’ha anat esquerdant l’imposat boicot diplomàtic al règim, els enemics dels Estats Units s’han fet més forts. Jordània ha obert la seva frontera amb Síria, deu països i la mateixa Lliga Àrab han normalitzat les seves relacions amb el Govern de Damasc. Per territori sirià arriben els ajuts de combustibles, de gas, al desgraciat Líban. La Unió Europea, en canvi, manté la seva inflexible actitud davant l’Executiu de l’antiga ciutat dels omeies.

La política a la regió es resumeix en “o tu em mates o jo et mato”, em va confirmar Baixar