Ana Carrasco-Conde,

Filòsofa; publica ‘Decir el mal: comprender no es justificar’

mortal. Són danys que jo no puc evitar. En canvi, hi ha altres danys que són innecessaris.

Per exemple?

Els éssers humans moltes vegades generem una força violenta innecessària, bé per benefici propi, bé per perjudicar els altres.

Aquests altres als quals fem mal poden no ser humans: i la caça i la pesca?

Ens enfoquem molt en el que ens agrada i ens diverteix i no fem l’esforç de pensar en les conseqüències dels nostres actes.

Antigament tot era pecat. Avui, el pecat ja no és el que era?

La societat tan secularitzada en la qual vivim no ho és tant. Crec que té uns valors cristians molt més interioritzats del que sembla. Per exemple, quan diem que el canvi climàtic o la pandèmia és un càstig o un avís de la natura, el que està denotant aquest argument és que creiem que l’home és dolent per definició i que algú ens ha de castigar. És la mateixa estructura, una manera de pensar molt similar, dels arguments religiosos. La taca originària sobre l’ésser humà continua funcionant.

No tenim remei, se sent dir...

Sí, i això ens situa en una posició molt còmoda, la del “per a què farem alguna cosa”. És millor, però molt més costós, ser conscients de quan fem un mal innecessari per tractar de fer el bé. Quan al meu llibre parlo que és necessari “dir el mal”, és perquè aquesta és una manera de localitzar-lo i neutralitzar-lo.

El mal va guanyar les eleccions amb Hitler: com va votar el mal tot un país?

En un període d’equilibri i de certesa, els alemanys no haurien votat Hitler, però en aquell moment històric ho van veure com una sortida. Cal acudir a les fonts psicològiques, a estudiar tendències com l’expressionisme cinematogràfic, per entendre els problemes d’aquella societat.

I d’allà a Auschwitz?

Una vegada que el nazisme es va refermar, va adoctrinar ideològicament la societat, perquè considerés que els jueus no eren éssers humans. El mal té a veure també amb una manera de demonitzar els altres.

Com explica una filòsofa del mal violacions com les de La Manada?

És la manera de reforçar la posició de l’home, la seva potència, el seu paper dins de l’estructura social. El sacrifici de la dona, d’Ifigènia o d’Helena de Troia, era un ritual ancestral per restablir l’ordre i evitar una catàstrofe còsmica.

Tinc 42 anys. Vaig néixer a Ciudad Real. Casada, amb dues fillastres i fures. Soc d’esquerres. Crec en l’ésser humà: encara que pugui fer mal, també és capaç de cuidar. No podem imaginar el dolor de l’altre, però sí fer-lo nostre. A la Fundació La Caixa m’he preguntat si el mal d’avui es repetirà demà