La Vanguardia (Català-1ª edició)
La reina dels embussos
Els londinencs es passen 148 hores a l’any ficats en embussos
Londres, ciutat de cort imperial, és coneguda pels seus autobusos vermells i els seus taxis negres, un esperit civilitzat i cosmopolita (hi ha gent de tots els països reconeguts per l’ONU), pubs encantadors, restaurants oberts les vint-i-quatre hores, turisme monàrquic i el millor futbol del món. Ara es pot posar una medalla més: els embussos de trànsit més grans del planeta.
És un judici molt subjectiu, el mateix que arribar a la conclusió que Finlàndia és el país més feliç del món, seguit de Dinamarca i Suïssa. Però així ho assegura Inrin Inc., una empresa dedicada a analitzar (des del punt de vista del sofert conductor de cotxe) el trànsit, el volum de vehicles que circulen, l’impacte dels carrils bus i bici, la presència dels patinets i la fluïdesa del transport públic a les principals metròpolis. I Londres, des d’un punt de vista negatiu, se n’emporta la palma en aquesta fase de la pandèmia en la qual no se sap si està sortint, entrant en una etapa encara pitjor, o donant voltes en un remolí del qual sembla impossible sortir.
La conclusió de l’estudi en qüestió és que els londinencs perden 148 hores a l’any ficats en embussos de trànsit, ja sigui al pont de Westminster o a la North Circular Road (una espècie de ronda amb semàfors), superant els parisencs (140 hores), els brussel·lesos (138 hores, sens dubte, culpa de la presència de les institucions de la Unió Europea, pensaran els partidaris del Brexit), els moscovites (108 hores) i els novaiorquesos (102 hores).
Els britànics, en conjunt, es passen 980 milions d’hores en embussos a l’any (73 per persona, menys de la meitat que els habitants del Gran Londres, encara que tampoc no tenen la seva vida cultural i nocturna), amb un cost de deu mil milions d’euros per a l’Estat en productivitat perduda, i de 700 euros per a cadascun dels afectats, que tot aquell temps podrien estar guanyant diners en comptes de pensar en les musaranyes i escoltar música o notícies (en general dolentes) asseguts al volant, totalment dels nervis, amb la matrícula del cotxe de davant com a únic paisatge.
L’informe és una crítica força explícita a la reducció de l’espai per als cotxes i l’aparició durant la pandèmia de carrils bici el disseny dels quals ha costat 300 milions d’euros. Igual com en tantes altres urbs del món (París, Barcelona...), l’alcalde laborista, Sadiq Khan, s’ha alineat amb el lobby mediambiental, que té més força i futur que l’automobilístic, en una campanya perquè portar un vehicle de quatre rodes resulti cada vegada més car i incòmode.
La zona on cal pagar un peatge (18 euros) s’ha ampliat del centre turístic a la totalitat de l’àrea metropolitana de la capital, a la qual cosa cal afegir-hi una tarifa addicional de 15 euros més per als vehicles considerats “no ecològics” (dièsel o amb motors de gasolina anteriors a un determinat any) cada vegada que són trets de casa i la seva matrícula captada per una càmera. A la pràctica significa que un viatge, encara que sigui a la cantonada, costa als seus propietaris 33 euros, molt més que un taxi.
El temps plujós fa que les motos no siguin un mitjà de transport popular a Londres, però en canvi sí les bicicletes, ja que és una ciutat molt plana, esquitxada d’uns quants turons aquí i allà. Però els accidents són un problema cada vegada més greu, malgrat els carrils exclusius, i el 2020 es van registrar set morts i un miler de ferits greus.
Encara que tingui els embussos més greus, poques ciutats tenen una dependència tan gran del transport públic com Londres. Abans de la pandèmia, el metro va arribar a tenir dos milions de passatgers i va registrar cinc milions de trajectes al dia, malgrat que es tracta del més car i més vell del món. L’arribada del coronavirus va reduir substancialment la mobilitat, amb un percentatge enorme de la població laboral treballant des de casa, el tancament de restaurants, pubs, teatres, cinemes i camps de futbol i la virtual desaparició de la vida nocturna. Encara no ha assolit els pics d’altres temps, però va en camí d’arribar-hj.
La proliferació en la pandèmia de carrils bici ha reduït l’espai disponible per als cotxes i ha allargat els trajectes
Aquells que tots els dies es passen hores ficats en un embús sens dubte estaran d’acord que el trànsit de Londres és el pitjor del món. Però segurament no han estat a Los Angeles, Lahore, Lagos, el Caire o Bogotà. Tot és relatiu. És com dir que un finlandès és més feliç amb una sauna i uns arengs fumats que un català amb un arròs caldós de llamàntol i un vi del Priorat.