La xacra de la polarització

Confesso la meva reincidència a l’hora de reflexionar sobre la polarització. Ho he fet en alguna altra ocasió en aquesta mateixa tribuna, però com que no hem estat capaços de contenir el mal i aquest s’expandeix com una metàstasi, torno a incidir sobre la xacra que corca els teixits de les nostres comunitats. I parlo expressament de comunitats a consciència que una de les causes (i alhora efecte) de la polarització és que la societat, enormement dividida i fragmentada, no sembla existir com a comunitat.

Encara que no ens hagi de servir de consol, no és només un fenomen local. Com a aval de la seva dimensió global, a nivell teòric, n’hi ha prou amb recórrer a les obres dels professors Richard Wilkinson i Kate Pickett en les quals afirmen que, a causa de la pèrdua de cohesió social i vida comunitària, “no hem estat mai tan deprimits, ansiosos i malalts”. En el terreny pràctic, és suficient observar el que passa a la societat nord-americana; o analitzar la confrontació que implica la segona volta de les presidencials a Xile, amb un candidat que assumeix i reivindica el llegat del dictador Pinochet i un altre candidat de la ultraesquerra; o, sense anar tan lluny, observar les reaccions a l’extremisme de la candidatura d’Éric Zemmour a les presidencials franceses.

Aquí i allà no hi ha una voluntat comunitària d’entesa, ni de respecte mutu... ni tan sols de progrés social. La confrontació constant que comporta la polarització implica un debilitament de les institucions, una acció de govern estèril i una erosió de la convivència. En el fons, un gran empobriment de la democràcia que hauria de provocar (i no ho fa) una reacció explosiva en la seva defensa. Com va expressar Obama, “la democràcia està en perill si la donem per feta”. Estem engendrant una societat hostil amb si mateixa, i anestesiada davant els problemes que l’amenacen. Les polèmiques que recullen els mitjans de comunicació i les xarxes socials només consisteixen en la denigració de l’adversari, esquivant els debats i les propostes sobre com avançar en el benestar social, en l’ocupació, en l’educació, en la sanitat... Tot això també contribueix a generar la societat del ressentiment, sobre la qual recentment reflexionava la filòsofa i psicoanalista francesa Cynthia Fleury: un “estat psicosocial que ja va ser preludi dels grans mals de l’Europa del segle XX”.

La divisió entre bons i dolents és un espai que no dona lloc a punts de diàleg i encara menys a situacions de trobada. Ara només es parla amb persones que pensen igual que un mateix. Recordem les paraules del fundador de Fox TV: “No és una televisió per a tots els Estats Units; és una televisió per a la meitat dels Estats Units”. (Per cert, és avui la nostra TV3 una televisió per a tots els catalans?) En el conjunt d’Espanya, l’exercici de la concòrdia de les últimes dècades s’està transformant en un exercici de confrontació. En aquests dies que es qüestiona la llei d’Amnistia que l’oposició democràtica va arrencar del franquisme, el “passar comptes” s’imposa a l’esperit que Arzalluz va defensar a la tribuna del Congrés: “L’amnistia de tots per a tots... un oblit de tots per a tots”.

Vivim una tendència colpidora a l’aïllament individual, a la pèrdua de vinculació comunitària. Que bé que ens aniria aplicar l’esperit de les paraules que Bill Clinton va pronunciar a l’enterrament del dirigent de l’IRA Martin McGuinness, ampliant la definició del nosaltres i encongint la d’ells. ●

La divisió entre bons i dolents no afavoreix punts de diàleg i menys situacions de trobada