L’estrella de Barcelona

La torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família ha quedat culminada per una estrella de 5,5 tones que brillarà a 138 metres d’alçària. Aquest esdeveniment arquitectònic projectarà la imatge de Barcelona i certificarà, una vegada més, la capacitat de fascinació que té l’obra de Gaudí al món. La petita, però transcendent, efemèride, ajuda a destacar el caràcter religiós, catòlic, de la ciutat de Barcelona.

Més enllà de posicionaments polítics que tendeixen a minimitzar el valor de la influència religiosa i cultural del catolicisme, la Sagrada Família expressa el caràcter d’una Barcelona que creu més enllà del credo que cada ciutadà tria. Quan acabi la seva construcció, la Sagrada Família arribarà a assolir els 150 metres d’alçària. Cap altre edifici no arribarà a aquesta alçària a Barcelona, si exceptuem la torre de Norman Foster, que es troba a Collserola. Recordem que Gaudí no va voler superar mai l’altura de la muntanya de Montjuïc, en considerar-la la representació de la natura, la creació i l’obra de Déu. Mentre que l’alçària màxima de Madrid la marquen edificis de negocis, com són la torre MNN1 o la torre de Cristal, amb més de 250 metres d’alçària, a Barcelona és un temple expiatori el que dibuixa la màxima verticalitat de la ciutat.

Sumem a la Sagrada Família la muntanya del Tibidabo, al cim de la qual es troba un altre temple expiatori, el del Sagrat Cor. El topònim Tibidabo ve de les paraules llatines tibi dabo (et donaré) que va pronunciar el diable davant Jesucrist quan el va conduir fins al cim d’una muntanya per temptar-lo. Sumem-hi també el fet que a Barcelona encara podem sentir repicar les campanes de les esglésies al caminar per la ciutat.

Quan s’acabin les obres de la Sagrada Família, culminarà la Barcelona catòlica de finals del segle XIX, des del punt de vista simbòlic, i la ciutat entrarà en una nova fase on haurà de definir els nous reptes que vol abordar arquitectònicament i espirituals en un moment en què tot es confabula perquè la gent deixi de creure. ●