Cinc personatges han trobat un actor

Arquillué interpreta el monòleg ‘El cos més bonic...’, de Josep M. Miró, dirigit per Albertí

El director de Temporada Alta fa un advertiment: “Qui vingui a passar l’estona, que no vingui. Això va molt més enllà, té molt de fons, molt de gruix”. Salvador Sunyer parla d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, el retrat d’una societat petita marcada pels abusos sexuals, el suïcidi, l’assassinat i els silencis. Aquest monòleg corprenedor per a un actor i cinc personatges l’ha escrit Josep Maria Miró, l’interpreta Pere Arquillué i el dirigeix Xavier Albertí al Teatre de Salt, avui, demà i diumenge.

Miró se sent interpel·lat com a ciutadà i com a societat pels abusos sexuals. Però, “qui pot fer aquests cinc papers?”, es demanava. Albertí li va dir que podia ser un home o una dona, i que li semblava que el candidat perfecte era Arquillué. Quan ho van proposar a l’actor, va respondre que només s’hi encararia si el dirigia Albertí. I això, que va començar com una conjunció astral, va estar a punt d’anar-se’n en orris quan l’actor va proposar de posar una cadira a l’escenari. “Si vols una cadira, busca’t un altre director”, li va deixar anar Albertí. I, així, amb un escenari nu, un actor i un focus, aquests tres creadors basteixen la història d’aquesta petita societat, mirall de la societat occidental.

“Arquillué és un prodigi interpretatiu: domina el dolor i la humanitat per explicar el dolor d’una comunitat, el sentiment de culpa i l’expiació del pecat –afirma Miró–. Soc feliç amb el Pere, l’abraço quan acaben els assajos, perquè hi ha pocs actors que puguin fer aquest paper”. I avança que aquesta obra és la primera del que serà el Tríptic de l’epifania.

Albertí considera que aquesta obra té “una dimensió cristològica”, i es lamenta que les noves generacions no estan formades en cultura religiosa: “A l’escola li han arrabassat un àmbit de coneixement. El resultat és que

“Quan vaig llegir el text de Miró vaig quedar garratibat, camina un pam per sobre de terra”, diu Arquillué

van als museus i només hi veuen cromos”. Al seu parer, la societat va crear les religions “per protegir-se”, i d’això va l’obra. “Una guspira pot encendre una espiral de violència i necessita un entorn religiós i, per tant, ètic, per protegir-se. És la història d’un noi que li falta mig any per fer els 18 i que és sacrificat. Aquest assassinat ens recorda el suïcidi del seu pare i hi apareixen tots els secrets que hi ha en aquesta petita societat. És una obra que ens parla de la necessitat de l’expiació, de la redempció, i Miró hi posa un filtre cultural”.

Arquillué confessa: “Soc dalt i soc dins i no sé com explicar-ho. Aquest viatge potser és el més bèstia o més important que he fet a la vida. El treball m’espanta molt i em fa trempar molt. Miró no ha escrit un text per a un autor, sinó per a un país i una societat. Quan el vaig llegir vaig quedar garratibat, camina un pam per sobre de terra”. I pel que fa a la seva interpretació, conclou: “Es tractava de trobar ànimes, no personatges. Aquest és el repte: la complexitat més complexa de la senzillesa”. ●

I LIPE MENA Un escenari, un actor i un focus per al monòleg El cos més bonic...