Passaport i vacunació

Comentàvem la passada setmana l’efecte d’aquesta nova onada sobre la incertesa, i com començava a afectar el nostre ànim, el dels empresaris i el dels mercats. Perquè encara que fins avui el seu impacte sobre la sanitat sigui suportable, s’acumulen les evidències que no es detindrà aquí: així ho apunten les restriccions de vols dels EUA a Portugal o Irlanda, els anuncis de vacunació obligatòria a Alemanya i Àustria, l’explosió de casos a Dinamarca o les mesures de contenció que estan adoptant-se a la Gran Bretanya o per tot Europa.

Tot apunta que hem entrat en una nova onada, de moment de la variant delta, que tindrà efectes no menors sobre l’economia sigui quin sigui la seva letalitat. En aquest context emergeix el debat sobre l’extensió del passaport covid o, fins i tot, sobre l’obligatorietat de la vacunació. Semblaria que, als que s’oposen a les dues mesures, els vagi la vida: tal és la passió amb què es defensa una pretesa llibertat individual sense límits. De tots els arguments en contra d’aquestes obligacions, retinc el de l’absència de legislació per imposar-les, com si Itàlia, França, i ara Alemanya no haguessin modificat les seves per fer-les compatibles amb els drets individuals dels seus ciutadans. Perquè, certament, sembla un món al revés que s’exigeixi el passaport als clients de bars o restaurants i, en canvi, no es pugui demandar els que hi treballen: els interessos de la majoria hauri

L’interès de la majoria hauria de ser suficient per modificar les lleis i obligar la a vacunació

en de ser suficients com per modificar les nostres lleis i generalitzar el passaport covid o, fins i tot, obligar a la vacunació.

En tot cas, voldria afegir un aspecte que no acostuma a emergir en aquests debats: el negatiu impacte econòmic que generen aquells que decideixen no vacunar-se. Perquè els controls, confinaments parcials, baixes laborals obligades, cancel·lacions de trobades (com les d’aquests dies) o altres efectes sobre l’activitat hi són. I algú ha de pagar-los. Es tracta de les conegudes externalitats negatives de les nostres accions. I si tocant a la contaminació hi ha consens sobre que qui contamina paga, no veig perquè pel que fa a la sanitat col·lectiva hauria de ser diferent.

A més, cal recordar ara que si vam sortir amb vida (econòmica, s’entén) de les primeres onades va ser gràcies a l’explosió de l’endeutament públic, avalat per compres massives de títols pel BCE. Si un altre xoc pandèmic ens torna a fer agenollar no ho hauríem d’oblidar, perquè els suports seran molt menors: tant la política fiscal com la monetària són al final del camí. I, en particular, no haurien d’oblidar-ho els poders públics, els que haurien de generalitzar el passaport o, fins i tot, obligar a la vacunació. Potser hi ha qui cregui que no vacunar-se és un dret individual; però és clarament un perjudici, econòmic i sanitari, col·lectiu.