Compte amb els finals

Quan al principi del procés vaig escriure que la mutació del nacionalisme català en independentisme era un testimoni d’agonia, ningú no em va fer cas. Els que s’hi oposaven, perquè no hi donaven importància. Tenien clar que, si convenia, l’Estat s’imposaria sense contemplacions. Als independentistes la meva interpretació encara els va agradar menys. En els inicis, recorden?, enmig de les sinistres seqüeles de la crisi del 2008, el procés encarnava l’esperança. Volien un país nou. Però el país desolat que ara retorna de mala gana a l’autonomisme ja mostrava aleshores símptomes d’un mal major. Molts catalans descobreixen ara, decebuts, que la independència era un engany (per ser precisos: una fugida endavant d’uns líders que desconeixien el país). També descobreixen, estupefactes, que la llengua catalana està vivint la situació més crítica de la seva història. Els dos milions llargs d’immi

Mentre la llengua pateix, la disgregació civil està fent un salt de gravetat

grants s’integren (és un dir) en castellà. I els joves prescindeixen del català en unes xarxes socials, que basen el seu valor en el like i les audiències. L’agonia ara és visible.

La globalització ha provocat a tot arreu (fins en països tan potents com els Estats Units, el Regne Unit o França) reaccions de tancament sobiranista: cap cultura accepta amb alegria la seva disminució. En el cas català, es veu a venir una dissolució. La circumstància exigiria la màxima alarma: intel·ligència i consens. Però els que han fracassat políticament persisteixen a receptar teràpies del mateix estil, que poden ser mortals per a la llengua. Pel que fa als que sempre han considerat un ideal l’assimilació catalana, se’ls veu feliços. La premsa espanyola assenyala els símptomes de crispació (intolerància d’uns pares de Canet), ignorant amb cinisme les causes del malestar.

Petrificar a l’interior de Catalunya la frontera identitària (espanyols versus catalans) és l’error imperdonable del procés. Ha afavorit l’estratègia d’importants poders mediàtics i polítics espanyols que treballaven per aconseguir la disgregació ètnica a Catalunya. En el context de l’agonia de la llengua catalana, aquesta disgregació farà un salt de màxima gravetat. El joc bàrbar de discernir entre unionistes i independentistes o entre constitucionalistes i separatistes es pagarà de manera dramàtica, segur; i potser tràgica. ●