La Vanguardia (Català-1ª edició)
Futbol Club Brossa
Davant tots els senyals d’alarma de la culerada, la veu de Joan Brossa il·lumina des de l’última nit de Champions. Brossa era poeta d’una manera radical, política, genialoide i divertit. La poesia –per a ell– es trobava en qualsevol lloc. Era un joc sense forma establerta amb què et podies topar i veure-la transformar-se en qualsevol cosa. També en coses com “fins que el Barça no baixi a Segona Divisió aquest no serà un país normal”.
Es referia a Catalunya, òbviament. Si l’aforisme fos cert –i Brossa no acostuma a fallar–, és obvi que s’ha errat el mètode. És difícil d’assumir, en vista de la intel·ligència tàctica de juntes, avaladors i governs, però qui sap, potser no sabien què feien o no ho van fer bé, o ves a saber. I així, Brossa ens indica que per ser un país normal, qualsevol país, un que pogués passar desapercebut, no era acceptable aconseguir la independència fent tant de soroll. Ni pretendre fer-ho de la mateixa manera com es guanyava –en aquells temps de somriures i llevar-se d’hora– la Champions. Amb els millors, jugant net i bonic, i primer Europa als nostres peus, després Putin i després la NASA. Com a corol·lari, s’envaïa Canaletes, es cremaven dos contenidors, es trencava aquell aparador, es botava en l’insult als merengues i a les onze, rotet i cap a casa.
Brossa ho va tenir clar: el problema de Catalunya no era Espanya sinó el Barça. Si el Barça era més que un club, Catalunya només podia omplir de groc els trossets del mapa que li deixava per acolorir. Perquè Catalunya només pot ser un club (d’alguns socis, cada vegada és més notori). El Barça era el país, l’exèrcit, la identitat, la integració, la raó, la fe i la bandera de Catalunya. Si els Beatles van ser més famosos que Jesucrist, el Barça, Barcelona, Messi, eren més famosos que Catalunya.
Però el Barça, el club, la idea d’un país des d’un equip jugant un joc en què es guanya i es perd i sant tornem-hi s’esvaeix i el mapa és FC Catalunya, però ningú no juga amb nosaltres. Ni perdem ni guanyem. La Caixa paga les nòmines dels funcionaris i passem de llançar un cap de garrí a Figo a llançar pedres des de Twitter. Amb el Barça a Segona Divisió, sense molestar, queda el camí expedit perquè Catalunya sigui més que un club. Estem en mans de Xavi i els jugadors. Han de decidir: o Champions o Catalunya. I sempre Brossa.