Madrid i les seves filials

Madrid no té mar, però allotja, en ple passeig del Prado, el Museu Naval de l’Armada que, alhora, disposa de “filials” en diverses poblacions espanyoles, la majoria costaneres. Podria semblar una incongruència, però en el fons no ho és. El museu, com diu a la seva pàgina web, persegueix que el visitant, quan acabi el recorregut, “no només hagi gaudit i après, sinó també que tingui el convenciment que pertany a una nació secular amb una Armada que fa vuit segles que està al servei d’Espanya”. I, esclar, res millor que irradiar aquesta finalitat des de la capital. El Govern de Pedro Sánchez s’ha proposat de descentralitzar els organismes i ens estatals, però que no s’escampi el pànic, només alguns de nova creació, fet que vol dir que ni són de gran entitat ni afecten la medul·la de l’organització política i administrativa de l’Estat. I en cap cas no es pretén traslladar res a Barcelona, sinó a ciutats mitjanes de l’Espanya despoblada.

Res a veure amb aquella idea de Pasqual Maragall, allà cap a l’any olímpic, de portar el Senat a Barcelona. Vist amb perspectiva, cal reconèixer que l’alcalde es va superar. Barcelona semblava llavors la ciutat més envejada del planeta. Només hauria faltat que a tots els seus encants s’hi hagués afegit una part de la pompa del poder. Després van venir altres alcaldes. Xavier Trias va deixar clar que no li interessava el Senat ni cap altra institució estatal, ja que Barcelona era la capital, sí, però de Catalunya. I Ana Botella apel·lava a la Constitució per subratllar que de capital només n’hi ha una, que s’estén al voltant de la Puerta del Sol. Els seus temors eren infundats: Madrid continuaria sent una ciutat de funcionaris, amb 150.000 empleats de l’Estat enfront dels 26.000 que, per exemple, treballen a Catalunya.

La bicapitalitat és una idea més agosarada que la mera descentralització. El que hi ha ara és un desdoblament de l’Administració central a través de seus territorials (com les filials del museu), una línia que també practiquen les autonomies (Catalunya reprodueix a la perfecció aquell esquema centralista). La paradoxa és que són els que defensen en teoria un Estat fort els que no volen que es desplegui més enllà de Madrid.