La Vanguardia (Català-1ª edició)
Boris Johnson afronta una setmana decisiva per al seu futur polític
Les noves restriccions i l’elecció de North Shropshire el posen a prova
Els amics cal tenir-los a prop, però els enemics encara més, deia l’estrateg militar xinès Sunzi. Ja sigui d’una manera premeditada o per casualitat, Boris Johnson està envoltat de cada vegada més enemics: l’oposició, la premsa afí a l’oposició, totes les faccions del Partit Conservador, mitjans que fins ara li havien estat fidels com The Telegraph i el Daily Mail, el personal de Downing Street, part del Gabinet, la comunitat mèdica i científica, diputats que no ha promocionat, aquells de qui s’ha desfet o que temen perdre l’escó...
Dos anys després d’arribar al poder i amb una majoria absoluta, Johnson no s’hauria de trobar en les dificultats actuals, enmig d’especulacions sobre quant de temps durarà en el càrrec, si serà objecte d’una moció de censura per part del propi grup, si sobreviurà a les investigacions en curs sobre les festes nadalenques a Downing Street i la remodelació del seu pis, què passarà si dijous els tories perden l’elecció parcial de North Shropshire, una circumscripció rural anglesa que sempre ha votat el partit conservador i on fins ara ningú no els podia plantar cara.
Però les coses van de mal en pitjor per a Johnson des que va intentar canviar per decret llei les regles de conducta parlamentària per salvar la pell d’un aliat, el diputat Owen Paterson, que s’havia extralimitat fent lobby per a empreses i cobrant força diners per això. Quan plou trona, i des d’aleshores li sorgeixen els problemes per totes bandes, molts de la seva pròpia creació: el vídeo de la seva antiga portaveu rient de les restriccions pandèmiques, la nova variant del coronavirus, el fiasco de la reforma de l’assistència a les persones dependents, la cancel·lació d’un tram del nou tren d’alta velocitat... Una cosa que, a més a més, ha recordat el caos de la retirada de l’Afganistan, en què feia l’efecte que els animals domèstics tenien prioritat sobre els ciutadans afganesos.
Johnson s’enfronta a dos moments decisius, aquesta setmana: dimarts la votació sobre les noves restriccions pel virus, que pot donar peu a una rebel·lió de més de mig centenar de parlamentaris conservadors de l’ala llibertària i requerir el suport dels laboristes per ser aprovades, i l’elecció parcial de North Shropshire, on els liberaldemòcrates han posat tota la carn a la graella i somien amb una sorpresa (els sondejos indiquen que es pot decidir per uns 500 vots, i que la gent està molt enfadada amb l’arrogància dels membres del Govern, que semblen instal·lats en un doble moral, la que s’apliquen a si mateixos i la que decideixen per a la resta de la ciutadania). La caiguda de l’escó podria portar els tories a perdre la fe en el seu líder, i ja se sap que no s’estan per ximpleries, com van comprovar Margaret Thatcher, David Cameron, Edward Heath, Theresa May...
El premier no és un conservador tradicional, sinó un nacionalista que recorre al xovinisme, sense codi d’honor o paraula de cavaller, sense lleialtat a ningú i que quan les coses venen mal dades sempre fa que la joguina que es trenca sigui la de l’altre. El seu capital polític no és l’honestedat sinó la competència, la capacitat de tirar endavant el Brexit i conquerir una majoria absoluta en virtut del fet que a milions de votants els fa gràcia la seva personalitat, una mena de popularitat sobrenatural. Ara té dificultats no perquè hagi mentit o fet trampes (una cosa que ja es té assumida), sinó perquè se’n qüestiona l’eficàcia. Havent-se presentat com el tribú del poble, el poble es pregunta si no deu ser un Maquiavel amb màscara de pallasso.
La seva coalició sempre ha estat agafada pels pèls i ara se’n trenquen les costures. Els nous diputats de les regions robades al Labour no es refien de les promeses d’inversions en infraestructures per igualar el país: els internacionalistes lamenten la reducció de l’ajuda exterior: els thatcheristes li recriminen les pujades d’impostos i despesa pública; els llibertaris, la retallada de llibertats per combatre la pandèmia; els pro Brexit, que no li està traient suc; els ultres, que no és un tory de veritat.
A falta d’una ideologia concreta, la carta guanyadora de què s’acostuma a presumir són els resultats. Tal vegada aquesta setmana serà el principi de la fi de Johnson. O potser salva l’escó de North Shropshire, es dilueixen els escàndols de les festes i els pisos, al Partit Conservador li passa la por i als votants la irritació. I els seus enemics, per més a prop que els tingui, abaixaran les espases. ●
El premier necessita demostrar al seu partit i als votants que, malgrat els errors, continua sent un guanyador nat