La Vanguardia (Català-1ª edició)
Qui paga la festa, a Egipte?
Els actius del rais Al-Sissi reporten catifa vermella a tot el món: estabilitat domèstica, el pastís dels megaprojectes, potencial energètic i àrbitre a Orient
L’Egipte del president Abdul Fattah al-Sissi sembla ingovernable però és una festa: una nova capital en construcció a 45 quilòmetres del Caire –l’apoteosi del totxo–, desdoblament del canal de Suez, primera línia fèrria d’alta velocitat, primera central nuclear en potència, flamants museus. I sense notícies dels Germans Musulmans. Balanç: catifa vermella a Europa al nou rais del Pròxim Orient.
Qui paga aquesta festa de megaprojectes en un país superpoblat (102 milions d’habitants, el doble que el 1987), amb un terç de la població “pobra” i un sistema econòmic sota control de l’exèrcit? “Aquesta és una pregunta incòmoda sobre la qual el Govern no dona respostes”, indica Hafsa Halawa, investigadora de l’European Council on Foreign relations (ECFR).
“Com és fàcil d’entendre des d’Espanya, Egipte segueix una filosofia de la despesa pública de puntada de peu cap endavant. Ja carregaran amb el gegantí endeutament les pròximes generacions”, observa el diplomàtic Senen Florensa, director de l’Institut d’Estudis de la Mediterrània (IEMed).
El finançament de cada un d’aquests megaprojectes indueix la resposta: Egipte està rendibilitzant el recuperat protagonisme regional després d’una dècada convulsa i una estabilitat que atreu inversions exteriors amb una diversitat sense precedents en la història de la república. És, per exemple, l’única economia àrab que ha crescut durant la pandèmia (5,6% el 2021-2022).
Egipte 2021 és el millor símbol de la perennitat de la realpolitik,
gràcies a la resignació occidental a la tesi que Egipte és massa important per permetre que caigui (“too big to fail”), com apuntava la deriva islamista de la seva primavera.
La diversificació dels socis empresarials apuntala aquesta sensació d’estabilitat i explica la febre dels macroprojectes. La nova capital té un cost de 40.000 milions d’euros, dels quals la Xina n’ha avançat 30.000. Un consorci egipci i alemany (Siemens) està construint la primera línia d’alta velocitat que enllaçarà el mar Roig amb la Mediterrània, amb un pressupost de 4.000 milions d’euros. El 2017 ja es va inaugurar un tram desdoblat del canal de Suez, altra vegada amb injecció de Pequín, 7.240 milions de factura, i n’hi ha altres de millors en marxa. Amb Rússia hi ha un acord per construir la primera central nuclear –paralitzada pel suport de Moscou a una central hidràulica d’Etiòpia, que el Caire rebutja perquè entén que el pot privar de l’aigua del “sagrat” Nil–, amb una suma de 26.500 milions, dels quals Moscou n’aporta un 85%.
“Al-Sissi no és Hosni Mubarak, sinó més aviat Nasser. Un militar que ha tornat a l’esquema clàssic de grans obres públiques sota el control del sector públic, dominat al seu torn per l’exèrcit”, assenyala Anthony Dworkin, de l’ECFR. “Al-Sissi mana més que Mubarak”, sentencia Senen Florensa.
Des del destronament del rei Faruk el 1952, Egipte és una successió d’homes forts sorgits de la milícia, l’única institució que funciona i exerceix d’ascensor social, a la manera del Pakistan. Al carismàtic Gamal Abdul Nasser, pare del panarabisme laic, rais fins a la seva mort el 1970, el va succeir Anwar Al-Sadat, assassinat el 1981 pels islamistes –un moviment nascut a Egipte, el gran laboratori polític àrab–. El successor, Hosni Mubarak, semblava etern fins a la revolta de la plaça Tahrir l’any 2011. Trenta anys marcats al tram final per una liberalització econòmica, apertura informativa, una certa tolerància amb els Germans Musulmans i unes reformes amb uns beneficis que, ai!, no arribaven mai a la població –en molts casos amuntegada, ja que un 95% viu en un 5% del territori egipci– mentre la corrupció era moneda de canvi i el seu fill Gamal es perfilava com a successor, a l’estil de la dinastia siriana dels Assad.
Les eleccions lliures del 2013 van donar el poder als Germans Musulmans, que van tractar
Egipte “ha tornat” i rendibilitza la seva influència a Orient i l’estabilitat després d’una dècada convulsa
Els megaprojectes denoten la bona sintonia amb la Xina i l’aliança de facto amb l’Aràbia Saudita
d’imposar un islamisme accelerat, canviar les aliances d’Egipte –receptor de substancial ajuda directa dels EUA– i van alarmar els sectors laics del Caire. El cop militar estava cantat i emergeix AlSissi, un home “providencial”, exdirector dels serveis d’intel·ligència militar, més discret que Hosni Mubarak, revestit d’aires austers i un pragmàtic que desconfia dels polítics, d’altra banda insignificants. La història demostra que agraden més els homes forts...
El mariscal Al-Sissi té vocació de perpetuar-se perquè bona part de l’exèrcit i de l’establishment econòmic va arribar a la conclusió que Mubarak va caure per haver estat massa tolerant amb els rivals. Com a bon autòcrata del segle XXI, Al-Sissi ha reformat la Constitució i ha ampliat el mandat presidencial de quatre a sis anys amb sengles referèndums –a la búlgara però amb baixa participació– que li garanteixen la presidència fins almenys el 2030.
Discretament, la diplomàcia egípcia ha rendibilitzat aquesta patent de cors. L’islamisme és rutinàriament reprimit, però Egipte equilibra l’Orient Mitjà a Gaza i l’Iraq i el Gran Magrib a Líbia, un malson per a Europa. “Egipte s’ha convertit en un nus energètic (va descobrir grans reserves de gas el 2015). Té excedents i la UE finança un ambiciós projecte solar. La prevista connexió amb Europa via Xipre eleva el marge de maniobra de la diplomàcia egípcia”, observa Hafsa Halawa.
I un possible malestar de la població? Els experts coincideixen que mostrar el panorama actual de Síria, Líbia o l’Iraq consola el seu. L’era Al-Sissi es presenta duradora. ●