Díaz podria guanyar el PSOE amb 78 escons

Els dotze acords del diàleg social, la gestió dels ERTO, l’acte ‘Altres polítiques’ al teatre Olympia de València, la visita al Papa o l’imminent pacte per la reforma laboral dibuixen el posicionament de l’esquerra laborista a Espanya

L’hi vaig confessar dijous al geni i amic Josep Maria Pou al teatre Romea arran d’una conversa deliciosa sobre la vigència en els nostres dies de les recomanacions del vell company Ciceró. Aquest és el quadre: veiem un aspirant a la presidència al centre prop de dues portes. A la primera hi ha l’aparell del partit, i a la segona, un periodista. La pregunta és senzilla: quina porta obres primer? La del periodista, perquè al darrere hi ha el poble. Jo acostumo a treballar per a aquests últims (i estic, com saben, en un any sabàtic... com a mínim). Aquesta porta simbolitza l’audàcia. L’altra, en homenatge a Albert Rivera, el pànic. Aquesta senzilla tècnica ajuda a reconèixer a primera vista qui pot ser president i quan es pot deixar de ser-ho.

A partir d’aquí, com va dir Felipe González al 40è congrés del PSOE, dic el que penso i penso el que dic (sobretot, això últim). Els resultats obtinguts pels equips de qui signa això, a esquerra i dreta, els saben. Aquests dies són justament els negacionistes que qüestionen la consultoria els primers no només a desqualificar, sinó també a negar que s’haguessin de produir aquelles victòries (primer culturals i després polítiques) i a donar suport obertament a altres opcions que van perdre. Va passar llavors i passa ara.

Per què van errar? Van prioritzar la restauració. Yolanda Díaz i les seves possibilitats presidencials ens ajudaran a entendre la força de tres principis polítics que anticipen els canvis. Així està el partit. Sense anestèsia:

1-. La política sempre és llarga (i el calendari ho és tot). Quan va començar el creixement de la vicepresidenta? Fa un any, igual com, per exemple, el de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Avui Yolanda Díaz lidera la preferència presidencial amb un 27% dels vots. És la líder de la generació de la democràcia, i compte, ja ho és, també, entre els ciutadans de 45 a 55 anys, i és molt competitiva entre els jubilats, amb un suport d’un 30%. Cap a on anem? Cap a una pregunta el 2022 en forma de sotrac a la banda esquerra: qui pot guanyar la dreta? Arribarà després de la majoria absoluta en les eleccions a Andalusia del PP i Vox, i serà conseqüència del gir en l’aparell i les decisions dels últims mesos.

2-. La política sempre és expectativa (i gestió de moments): els dotze acords del diàleg social, la gestió dels ERTO, l’acte Altres polítiques al teatre Olympia de València, la visita al Papa o l’imminent pacte per a la reforma laboral dibuixen el posicionament de l’esquerra laborista a Espanya. La “feina” i “Espanya” comencen a configurar-se com l’“eix”. Si creix el laborisme del 1945 és que tècnicament hi ha una socialdemocràcia d’esquerres i una altra de dretes. Atenció: no hi ha “esquinitas”. La constitució de la plataforma transversal que proposa Díaz té un suport majoritari entre la societat espanyola d’un 58%. És la líder més valorada (5,4) i la percebuda com la més capacitada per a la presidència (un 40%, superant per dos punts el president).

Però, com es traduiria avui en vots, aquest suport? La plataforma superaria el PSOE, per exemple, a Madrid, Catalunya, Euskadi o Galícia, i també a la Comunitat Valenciana. Sense anunciar la candidatura i encara sense estructura ni equip, Yolanda Díaz guanyaria el PSOE amb 78 escons davant 67. Obtindria la segona posició mobilitzant nous votants i molts electors perduts després del 28-A amb només dos mesos d’“expectativa”. La primera posició estaria a 28 escons, amb un PP amb 106 a la baixa per l’ascens de Vox en vots que n’obtindria 46, per bé que penalitzat en escons per la seva quarta posició (cosa que impediria tècnicament la majoria absoluta de la dreta). Yolanda Díaz podria ser presidenta amb el suport del PSOE i la tercera Espanya (la independentista, nacionalista i regionalista). Els socialistes tornarien els vots a Unides Podem en la investidura?

3-. La política sempre és aspiracional (i són emocions). L’essència de l’èxit de

Sánchez va ser més que “Som l’esquerra”, la d’un outsider amb determinació davant el sistema “superant el PSOE”. La percepció és realitat, i Yolanda Díaz, ara com ara, està superant en la ment dels electors també la UP que coneixíem. No és res dolent, com no ho va ser per als socialistes aquell “factor superador”. Tampoc no resta l’important valor dins un moviment ampli que han de tenir els liles. En cru: ningú no va tenir el carnet del 15-M i, tot i això, va ser la causa de molts (sent a la Puerta del Sol i sense ser-hi); només una minoria tenia el carnet de militància socialista per votar en aquelles primàries, però van ser les primàries de tots; només uns quants diputats van poder donar suport a la moció de censura al PP, però l’esperit que la va impulsar era al carrer. La política són emocions, i una majoria social es va identificar primer amb Pedro Sánchez com ara amb Yolanda Díaz. Les xifres són cristal·lines. La idea de la primera dona presidenta, a més, rep el suport d’un 63% de la ciutadania i gairebé un 20% estarien disposats a canviar el vot per fer-la realitat.

Ciceró deia que es tolera millor la mentida que la negació. No hi ha cap veritat. Quan dius “No és no” a algú (creguinme) l’entorn polític és capaç de tot. Ara bé, mentre la mentida en política (només és qüestió de temps) pot ser vençuda, la negació actua com un efecte multiplicador: com més es digui no a la vicepresidenta com a aspirant (no ho dubtin), més serà que sí. Ho repetim: Yolanda Díaz pot ser presidenta. No es tracta de subestimar ni un partit ni una ideologia ni una anàlisi. Potser alguns encara no han comprès la lliçó més important d’aquests últims deu anys (fins i tot guanyant quan abans es perdia). Es tracta, en democràcia, ras i curt, de no subestimar els espanyols. I de preguntar-se: Quina porta obrim primer?

Yolanda Díaz