Descentralitzar Madrid

La proposta de descentralitzar les seus de les institucions de l’Estat i de les empreses públiques, a la qual s’ha referit en diverses ocasions recentment el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, exigeix una determinació ferma. No hauria de quedar només en paraules. L’actual Estat de les autonomies necessita la descentralització del poder central, que es reclama fa anys des de Catalunya, però que cada vegada la demanen més territoris. Els presidents d’Aragó i de la Comunitat Valenciana, Javier Lambán i Ximo Puig, respectivament, tenen previst, en aquest sentit, liderar un moviment per demanar la descentralització de l’Estat.

Alemanya, que és l’Estat europeu més descentralitzat, amb una estructura federal, té les seus de les institucions i empreses públiques distribuïdes per tot el territori, la qual cosa contribueix a un repartiment equitatiu del poder i de la creació de riquesa i llocs de treball associada a les institucions estatals. Espanya, que també té un nivell molt elevat de descentralització, hauria de seguir el model alemany.

Madrid reuneix 233 seus d’institucions, organismes i entitats públiques estatals, pràcticament la majoria de les del país, que acumulen un important poder de decisió, tant polític com econòmic, social o cultural.

No té cap mena de sentit que la capital concentri gairebé tot el poder de l’Estat central, ja que això debilita el mateix Estat i sembra el germen de la disgregació territorial. Això no s’ha de considerar com un atac a Madrid ni a la seva comunitat autònoma, encara que la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso, ho consideri així.

Una nova estructura de poder a Espanya que distribueixi més equitativament els beneficis de la centralitat, i que posi fi a l’obsessió per concentrar en una única capital tots els poders, públics i privats, és fonamental, com també afirma el

Cercle d’Economia, a l’hora de buscar solucions al conflicte territorial. Si el 1992 s’hagués atès la proposta del llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, de traslladar la seu del Senat a Barcelona i apostar de debò per la cocapitalitat s’haurien evitat segurament molts dels problemes que ha patit i pateix Catalunya.

L’actual xarxa ferroviària de trens d’alta velocitat, que és la més important d’Europa, que continua en ple desenvolupament i que facilita una còmoda comunicació entre les principals capitals del país, hauria de contribuir a facilitar aquesta distribució de seus, que tindria un important impacte cohesionador.

Sembla molt difícil, tanmateix, trencar una inèrcia de concentració de poder a Madrid que s’arrossega des de fa segles i que, paradoxalment, augmenta malgrat l’increment de les comunicacions en xarxa i físiques. Els obstacles que cal superar són enormes, no només polítics sinó també laborals, perquè els mateixos funcionaris que treballen en aquestes seus institucionals són els primers que plantejaran una fèrria oposició, igual com tot l’entramat de poder econòmic i interessos socials teixit al voltant i que es troba plenament consolidat a Madrid.

Les solemnes manifestacions del president Sánchez a favor de la descentralització de les institucions de l’Estat ja han estat rebaixades pels portaveus de l’Executiu al matisar que aquest procés només afectarà les institucions de nova creació. Però el president Sánchez hauria de perseverar en la seva determinació de forjar un Estat més cohesionat territorialment, tant políticament com socialment i econòmicament, com a plataforma per impulsar el progrés col·lectiu que necessita el país al segle XXI. Si no es treballa a fons en aquest sentit, buscant teixir les màximes aliances, la descentralització que planteja Sánchez quedarà en un somni impossible. ●

El pla del president Sánchez de distribuir les seus estatals exigeix una gran determinació