I el brou, en bric

En un avió de Vueling. L’hostessa, per cert amb cara d’estar també fins al capdamunt de la burocràcia desfermada, reparteix un qüestionari. Cal detallar d’on vens, on vas, alguna dada indiscreta, en quin apartament o hotel t’allotjaràs i el telèfon d’algú de confiança per si s’enfonsa el món i li han de trucar.

No és manera de començar, se sent, des de la fila del fons. M’assalten dues temptacions per esquivar la intromissió que, per descomptat, s’ha enginyat perquè, en el cas que un dels viatgers contregui la covid (òmicron o vulgaris), les autoritats puguin localitzar-te en un no-res i fotre’t les vacances.

La primera opció: dir que ja no utilitzo bolígraf (dubto que en reparteixin 180, un per viatger i plaça). La segona: que no sé ni anglès ni francès (els dos únics idiomes en què et passen el ronyós formulari). La meva veïna em mira amb complicitat, doblega el paperet sota el seient i em deixa anar a cau d’orella: “És que si ens toca fer quarantena allà ens sortirà molt car”.

Perquè el govern que et controla (tampoc el teu, esclar) no pagarà els deu dies de quarantena que et cauen per la teva mala estrella. L’estada la pagues de la teva butxaca, sense sortir d’un quartet, i apa... a veure la ciutat per la finestra.

Les maniobres que ens van aplicant, més enllà de sàvies estratègies, acostumen a ser tan matusseres que només ens impel·leixen a la desobediència. A llei posada, trampa segura. Aquests dies hi ha tanta picaresca flotant que ni el Lazarillo de Tormes.

Acaben d’anunciar que el país d’on vinc estudia un possible tancament de fronteres per incidència exponencial i triplicada de covid. Salvats per la campana.

No sé a vostès, però a mi aquest final de round m’està semblant molt carregós. Molts pensen tornar a casa i, per primera vegada, per Nadal (ja que tot està permès) evitar l’odissea de l’escudella, plantar un bric de brou preparat damunt el centre de la taula... I que sigui el que Déu vulgui. ●