La Vanguardia (Català-1ª edició)
Obligatòries, no: universals
Ha de ser obligatòria la vacuna contra la covid? Fa deu dies, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va llançar un globus sonda. Després, el portaveu de la Comissió es va afanyar a dir que l’assumpte és competència exclusiva dels estats membres, però la idea ja corria de capital en capital.
A Alemanya, Angela Merkel s’hi va pronunciar a favor, i el seu successor, Olaf Scholz, també. Àustria es proposa establir l’obligatorietat i multes de més de 7.000 euros als que no es vacunin. Grècia també ha anunciat que la vacuna serà obligatòria per als més grans de 60 anys. A França serà obligatòria per a col·lectius concrets, com els treballadors sanitaris, els bombers, alguns militars, etcètera. A Nova York, l’alcalde va decretar l’obligatorietat per a tots els treballadors, tant d’empreses públiques com privades.
¿I a Espanya? Aquí, amb un índex de vacunació superior al 80%, el Govern ho ha descartat, de moment. No és l’únic govern europeu que va en aquesta línia. Molts altres tampoc no s’ho plantegen, malgrat que hi ha uns quants països en què el nivell de vacunació és bastant baix.
La setmana passada, els ministres europeus del ram es van reunir i no en van voler parlar, suposo que perquè consideren que es tracta d’una competència nacional. Però el debat continua al ralentí, a l’espera de dades sobre la transmissibilitat i la severitat de la variant òmicron. Els arguments dels que hi estan a favor són ben coneguts. No pot ser que tot un país corri el risc d’haver de tornar a prendre mesures dràstiques per culpa dels que no es volen vacunar. Vacunar-se és una forma de protegir-se, però també de protegir els altres. És una mostra de solidaritat. Etcètera, etcètera.
Els arguments dels que s’hi oposen són més variats. Hi ha els conspiranoics, que creuen que tot això del coronavirus és un estratagema de les grans empreses farmacèutiques per treure’ns els quartos, o un invent de la CIA per controlar-nos a través d’un xip, o qualsevol altra barbaritat: la demència no té fronteres.
Hi ha els covidiotes, molt ben retratats per John Carlin la setmana passada: irresponsables –normalment joves– que no es volen vacunar perquè es creuen immunes i estranys defensors de la llibertat que pensen que l’Estat té una tendència excessiva a ficar-se en les nostres vides i que, si els deixéssim, els nostres governants farien com els emperadors xinesos, que decretaven el dia de la primavera que els membres de la cort podien desar els abrics de pell i vestir-se de seda, i el dia de la tardor en què convenia escombrar les fulles caigudes dels arbres.
Els hem vist per la televisió manifestant-se a Brussel·les, a Berlín, a Barcelona. Són gent que pensa que als governants, en comptes de treballar per resoldre els problemes dels ciutadans, el que els agrada és manar, prohibir, dir a tothom el que ha de fer i el que no. La prohibició d’entrar a locals públics sense el passaport covid els sembla tan arbitrària com la decisió dels talibans –en l’etapa anterior, no sé si ara també– de prohibir que els nens fessin volar estels, o com la del president del Turkmenistan, Gurbangulí Berdimukhamédov, que fa tres anys va prohibir els cotxes negres a tot el país perquè és supersticiós i li agraden més els cotxes blancs o de colors clars.
Entre una cosa i l’altra, des de la irrupció de la covid jo m’he vacunat sis cops. Fa set o vuit mesos em vaig posar les dues dosis d’AstraZeneca reglamentàries i ara fa un parell de setmanes em vaig posar una dosi de reforç de Pfizer. Me la vaig posar el primer dia que vaig poder. A més, l’any passat em vaig vacunar de la grip i contra el pneumococ i la setmana passada em vaig tornar a vacunar contra la grip.
Si calgués vacunar-me dos o tres cops més, no ho dubtaria. I no és perquè tingui por del virus (que en tinc), ni perquè professi una fe cega en la ciència (la professo, però no cega). És perquè, sospesant els pros i els contres de cada opció, prefereixo mil vegades vacunar-me. Encara que només sigui perquè, si els deliris dels antivacunes fossin certs i les vacunes fossin mortals, preferiria anar-me’n a l’altre barri vacunat que quedar-me en aquest acompanyat exclusivament per conspiranoics, covidiotes i defensors d’unes llibertats que rarament coincideixen amb les meves.
Ara, dit tot això, jo no sé si votaria a favor que la vacuna sigui obligatòria. Trobo molt bé que els no vacunats no puguin anar al cinema, ni a dinar a cap restaurant, ni al camp del Barça a patir per les tristes mancances de l’equip. Però d’aquí a obligar-los a vacunar-se hi va un pas que jo no faria.
La vacuna és com el carnet de conduir, que ha de ser obligatori per conduir, però no per a res més. Les vacunes han de ser obligatòries per al personal sanitari, per a tots els treballadors que estan en contacte amb gent i per als assistents a tota mena de locals i d’actes públics. Però no per a tothom. Qui estigui disposat a quedar-se a casa no veig per què s’ha de vacunar. Que faci el que vulgui. Més que obligatòries, basta que siguin imprescindibles.
En tot cas, el debat clau no és aquest. L’Organització Mundial de la Salut no aconsella que la vacuna sigui obligatòria. És lògic: ¿com ho ha d’aconsellar, si a la majoria dels països del món el problema no és la gent que no es vol vacunar, sinó que no hi ha vacunes? L’objectiu no hauria de ser vacunar tant sí com no els que s’hi resisteixen als països rics, sinó que tots els països del món tinguin accés a les vacunes. Perquè mentre nosaltres discutim si han de ser obligatòries, optatives o migpensionistes, el virus disposa de mig món per continuar mutant. I així, per més que ens vacunem, sempre estarem en perill. ●
L’objectiu hauria de ser que tots els països del món tinguin vacunes