El gran contagi

El contagi és a la base de la transformació humana. És capaç d’activar tant consciència com malaltia. Amb la pandèmia ho estem veient a nivells biològics i materials que fan, per exemple, de la saliva una arma de destrucció massiva. Quan Foucault al seu prefaci sobre Las palabras y las cosas advertia de les insòlites trobades d’innombrables éssers de “podridura i viscositat formiguejant” a la saliva, no sospitàvem que aquesta compartiria protagonisme amb polítiques de restricció globals, portant a un primer pla la inquietud d’allò que sense ser visible encomana, emmalalteix o mata massivament. Havent dibuixat tants perills espantosos i bèl·lics capaços de ser geolocalitzats, és fàcil passar per alt que l’enormitat que amenaça sovint és invisible o petita. De ben poc val als esperits bèl·lics disparar al cap d’un virus. En comptes d’això, haurien de becar un investigador, assumir les paraules dels que cuiden i fan ciència. Passa una cosa semblant amb el poder d’allò que tot i ser invisible genera contagi d’idees. N’hi ha que circulen com una explosiva metxa sentimental o visceral a les xarxes, però n’hi ha que necessiten temps i empatia, em refereixo a aquelles idees que per encomanar-se impliquen compartir allò que és íntim i que resulta opressiu.

Davant el recent fenomen de la gran dimissió als Estats Units, on milions de persones abandonen la feina, caldria preguntar-se pel que converteix una suma de decisions personals en contagi i fenomen col·lectiu. Un veure el que fa o diu l’altre i sentir: “A mi també em passa”. Passa amb el cansament produït per la feina precària, amb l’embafament de sentir que vius una vida fosa amb la feina, una feina fragmentada en pràctiques i autogestió que despersonalitza els treballadors. La precarietat, no només econòmica sinó també vital, ve de bracet amb l’autoexplotació, i sovint és una explotació camuflada. Hi ha qui afirma que només ha estat un subjecte lliure algun diumenge, o que dedica les vacances a treballar, perquè és la seva única oportunitat de concentració. A molts els costa d’anomenar la violència burocràtica i la pressió de fer sense fre. Qui no ha pensat “ho deixo”? La conjuntura esdevinguda als Estats Units en la pandèmia ha afavorit el gran contagi de materialitzar aquesta proclama.

A Espanya les dades no semblen anar en la mateixa línia, encara que el malestar és un senyal del present aquí i allà. Perquè quan una persona dimiteix i abandona una feina que considera opressiva no mobilitza més enllà de la seva dignitat i posicionament, però té la força simbòlica de suscitar pregunta al del costat. El contagi social també es dona com a forma de mobilització i canvi. És veritat que perquè tingui lloc cal parar de mirar endavant (la pantalla) i girar la vista caps als que hi ha al costat.

Fixin-se que davant determinada pressió laboral hi ha un gradient entre la submissió i la rebel·lia. I un lloc intermedi és l’embafament, l’esgotament per una vida d’hores extres i concatenació de feines que obliga molta gent a anar dopada amb ansiolítics mentre duri la pressió, que gairebé sempre es normalitza.

Fins ara l’equilibri entre empleats i patrons estava del costat de qui contracta perquè sempre hi havia una massa de precaris esperant si els d’ara renunciaven. Però si els uns i els altres abandonen, deixen de ser molts de sols per de sobte fer-se col·lectiu, i la cosa canvia. No és estrany que economistes com Krugman parlin d’una reformulació del capitalisme. I que això comenci al regne del capitalisme més ferotge, allà on la desarticulació col·lectiva i la debilitat dels sindicats deixen desprotegits els treballadors. No comptaven que la queixa és contagiosa i que la pandèmia ha estat una bufetada també per a les consciències: què implica treballar?, i viure?

Rebel·lar-se contra la inèrcia capitalista que reforça el treballador com a algú productiu i no pensatiu obliga a pensarse com un “pensar-nos”, no què em fa singular, sinó què m’iguala als altres.

Aquest fenomen nordamericà il·lustra un contagi i un embafament que, curiosament, no havia estat llegit per la màquina capitalista que, basant-se en lògiques algorítmiques, presumeix de predir comportaments massius. No van advertir que aquestes lògiques es basen en el passat (en el ja viscut) i que la pandèmia ha generat un escenari innovador, un moviment tectònic que s’hauria de fer servir per replantejar altres maneres de viure i de treballar. ●

La pandèmia ha estat una bufetada també per a les consciències: què implica treballar?, i viure?

XAVIER CERVERA