Crisi, Leticia Dolera i Asimov

Quina relació hi pot haver entre les tesis que exposava Daniel Innerarity al seu article en aquest diari “Quina crisi?” (27/XI/2021), la sèrie de televisió dirigida i protagonitzada per Leticia Dolera, Vida perfecta, i La Fundació, la novel·la magna d’Isaac Asimov?

Crec que no traeixo el text d’Innerarity si resumeixo la seva visió en aquests termes: les crisis que vivim no són transitòries, ni afecten només alguns aspectes. “És el mateix món el que es troba en crisi”. Vivim en un estat de crisi permanent, i les nostres institucions es troben amb una inestabilitat que no saben com gestionar. No hi ha unanimitat en el diagnòstic, que es caracteritza pels dubtes sobre la naturalesa de les crisis i de les solucions per abordar-les. Sabem que exigeixen canvis en la nostra manera de viure, però desconeixem com fer-ho, i les institucions polítiques de què disposem són impotents per realitzar-los. Ni tan sols sabem si busquem “una recuperació del moment anterior a la crisi o un canvi transformador”. Però allò decisivament greu és que “les crisis les produïm amb unes pràctiques i amb unes institucions, que al seu torn les han de resoldre. El problema rau en el fet que els mateixos que les originen són els responsables de resoldre-les”. I afegeix un dictamen savi: “La debilitat de la crítica es manifesta quan les seves apel·lacions no acaben de modificar els hàbits que ens porten a tals situacions de crisi”. Potser –apunto jo– perquè no tenen cap motivació per comprometre seriosament les seves vides, perquè no hi ha res més gran que elles. Carpe diem!

El resultat és que “hem d’atendre tal quantitat de factors que la nostra capacitat de comprensió i gestió es veu ultrapassada”. Conclusió d’Innerarity: “L’agenda d’una societat del risc és una agenda de bojos”. Qüestió: pot governar-se una societat en la qual impera la bogeria?

La interpretació d’Innerarity és per al meu gust lúcida i exacta. Només en discrepo en un punt crucial. Es tracta del concepte de “món”, quan afirma que tot està en crisi. No, l’autor de les crisis només és “un món”, és a dir, una determinada cultura i moral, i ens arrossega a tots amb ell. És la cultura que avui ens domina, la mateixa que provoca a la Comissió Europea l’intent d’evitar la felicitació del Nadal per no ferir sensibilitats.

És el seu sistema de valors i la seva falta de virtuts, el sentit que han volgut donar a la vida humana i a les seves relacions, l’antropologia que han construït –i tota economia és una antropo

Només des de fora de la cultura oficial es pot crear l’alternativa que ens alliberi de les crisis

logia–, la que està en crisi. És, en definitiva, la de la societat desvinculada, que ha expulsat la raó objectiva de la vida social, i ha destruït els acords fonamentals, sense capacitat per substituir-los per res. És la crisi de la raó subjectiva i el seu individualisme hedonista de la realització mitjançant la satisfacció de les pulsions del desig: abans que tot, el meu Jo. És la crisi moral que significa la insolvència per identificar el bé; també el bé comú, practicar la justícia i diferenciar allò superflu del que és necessari. És la pèrdua de la capacitat per al deure i el compromís fort, per al perdó, la reconciliació i la misericòrdia.

El problema rau en el fet que aquesta manera de fer la promou la cultura oficial. I és aquí on entra en joc la Vida perfecta i Leticia Dolera, perquè descriu aspectes bàsics d’aquesta cultura i la mostra com l’escenari normal de la vida, i així és acceptada per molts dels seus seguidors. Uns personatges sense un altre horitzó de sentit que ells mateixos, els seus desitjos i frustracions, i la forma com els encaren. És la peixera on ens fan viure i sentir.

Però no, la vida realitzada en el bé és una altra cosa, i només la dissidència i l’alternativa radical ens trauran de la peixera.

El 1981, ja fa quaranta anys, Alasdair MacIntyre exposava a l’última pàgina de Tras la virtud una alternativa. Asimov la presenta en els termes novel·lats de la ciència-ficció: davant un imperi en crisi només és possible crear una força regeneradora al marge, la Fundació. El rerefons comú és idèntic: només des de fora d’aquesta cultura podem construir l’alternativa que ens alliberi de les crisis. Primer cultural, i per tant, també ètica, virtuosa; després política. ●