El missatge dels marajó per a Bolsonaro

L’avançada ceràmica de les societats precolombines enderroca el mite d’una Amazònia verge d’indígenes primitius

El Museu d’Emilio Goeldi, a la capital amazònica de Belém, acull una col·lecció de ceràmica precolombina que no quadra en absolut amb les idees del president brasiler Jair Bolsonaro respecte als “primitius” pobles indígenes del passat i del present.

En una sala es poden contemplar desenes de grans urnes funeràries de més d’un metre d’alçària, trobades dins d’un conjunt de monticles artificials a l’illa de Marajó, a la desembocadura de l’Amazones, a dues hores amb vaixell de Belém. Esculpides i pintades amb extraordinària delicadesa, es consideren tècnicament superiors a la ceràmica contemporània de les civilitzacions de Mesoamèrica –els maies– i dels Andes.

A la sala veïna, s’hi exposen centenars de figures fetes amb fang, amb uns trets –esquematitzats, però tendrament humans– que bé podrien ser dels personatges de la propera pel·lícula de Pixar. Són altres vasos funeraris, procedents de l’illa de Maracá, a l’estat d’Amapá, 400 quilòmetres més al nord. Assegudes amb els braços sobre els genolls, “són totes diferents perquè representen els individus que tenen les restes dins de l’urna”, explica Helena Lima, arqueòloga principal del museu. Els comissaris i els arqueòlegs d’aquesta institució han liderat la recerca de la veritat sobre les societats precolombines a l’Amazònia des de fa un segle i mig. “Els van trobar en una cova i estaven tots asseguts així, com si fos una reunió”.

Els primers arqueòlegs que van estudiar les urnes dels marajó, fa més de cent anys, es van adonar del missatge radical que transmeten aquestes escultures per als qui parlen de pobles primitius en una selva verge. “L’arqueologia, durant molt de temps, va retratar les societats indígenes de l’Amazònia com a petites comunitats nòmades amb baixos nivells de complexitat social i d’organització, que habitaven un bosc pristí”, diu Lima. Però “en les darreres dècades hem enderrocat aquesta idea”, continua l’arqueòloga durant una visita al museu. “Ja sabem que eren societats complexes, no en el sentit de la centralització del poder de l’Estat, com amb els inques o els maies, sinó en un sentit més horitzontal, al voltant de jerarquies regionals àmplies i esteses”.

Es calcula que entre mig milió i deu milions de persones habitaven l’Amazònia abans de l’arribada dels portuguesos i els espanyols el segle XVI. A l’illa de Marajó, entre el 400 a.C. i el 1300 d.C., hi vivien mig milió de persones, tot i que la població s’havia reduït abans de l’arribada dels europeus. Fra Gonzalo de Carvajal, cronista del mític viatge de Francisco Orellana pel riu Amazones el 1542, parla de poblacions multitudinàries esteses al llarg de les ribes dels grans rius.

Tot i això, es va imposar una visió romàntica de l’Amazònia, poblada només per nòmades salvatges, sobretot en la febril imaginació colonial del segle XIX. Ni el descobriment de les grans urnes de l’illa de Marajó ho va poder canviar. “Es va convertir en el sentit comú”, diu Lima. Tan arrelada era la idea de pobles originaris “primitius”, que fins i tot Betty Meggers, la important arqueòloga dels Estats Units que es va incorporar al Museu Goeldi als anys cinquanta i seixanta del segle passat i va estudiar en profunditat la ceràmica marajó, no va poder acceptar que les grans urnes fossin obra dels indígenes amazònics.

Convençuda que l’Amazònia era un “paradís fals”, amb una natura que no podia donar lloc a societats complexes, Meggers va concloure que les grans urnes eren obra de migrants procedents dels Andes i del Carib, culturalment avançats, que després es van degenerar a causa del seu nou entorn mediambiental. “Va ser una idea determinista, reduccionista sobre el medi ambient, que va encaixar perfectament en aquells anys amb els plans de la dictadura de colonitzar l’Amazònia”, diu Lima.

Llavors, després d’esclafar la resistència indígena amb metralladores disparades des d’helicòpters i amb el pesticida tòxic Agente A, es va regalar terra a latifundistes del sud sota el programa: “Terra sense

homes per a homes sense terra”. Però noves generacions d’arqueòlegs rebutjarien les teories de Meggers. La nordamericana Anna Roosevelt va treballar a partir dels anys setanta a l’illa de Marajó i en altres parts de l’Amazònia oriental. Es van anar descobrint grans obres d’enginyeria amagades sota la selva, i altres senyals inconfusibles d’una societat complexa i multitudinària.

Roosevelt va extrapolar que –lluny de ser constrets per una natura hostil que en limitava el desenvolupament–, els pobles precolombins de l’Amazònia havien modificat la selva per a les seves pròpies necessitats. L’ecologia actual de la selva donava suport a aquesta tesi. Hi ha més de 12.000 espècies d’arbres a l’Amazònia, però vint classes són semidomesticades, des de les nogueres del Brasil al cacau o el cautxú es troben a un 70% de la selva. Era un altre indici que els precolombins gestionaven la selva per a l’obtenció d’aliments, medicaments i matèries primeres.

Una altra arqueòloga, Carolina Levis, va resumir el nou paradigma en el fet que, lluny d’una natura verge, la increïble biodiversitat de l’Amazònia actual és, en molts sentits, “el llegat viu dels seus habitants del passat”.

Alhora que seleccionaven arbres per als seus propis usos, els pobles precolombins elaboraven fertilitzants naturals a partir dels seus propis residus –l’anomenada terra preta– per a la producció d’aliments de subsistència, com la mandioca i els fesols. Fins i tot es produeix aquest adob natural a les terres indígenes de l’alt Xingú.

Alhora, en llocs com l’illa de Marajó es bastien obres d’enginyeria de terra a les ribes dels rius i, aprofitant les pujades i baixades estacionals dels rius, creaven bassals per facilitar-hi la pesca. Lluny del que pensava Meggers, “eren societats d’abundància”, diu Lima.

Quan hi van arribar els europeus, aquestes societats complexes es van col·lapsar. Però el llegat de la selva i els profunds coneixements de la natura, heretats per les generacions posteriors, ha dotat els 400 pobles indígenes de l’Amazònia (82 d’ells aïllats) d’extraordinàries forces per sobreviure durant segles de saqueig, epidèmies i violència. Fins i tot aguanten al Brasil de Jair Bolsonaro.

El que de debò és revolucionari de les últimes teories arqueològiques –des de les d’Eduardo Neves de la Universitat de São Paulo fins a les de Michael Heckenberger, arqueòleg de la Universitat de Florida– és que indiquen que els precolombins, en molts sentits, vivien en societats urbanes, xarxes de petites ciutats, algunes amb avingudes amples i places monumentals, connectades per camins traçats amb precisió i coneixements d’astronomia. Moventse d’un centre de població a l’altre, els habitants d’aquestes ciutats-jardí passaven per àrees de selva gestionada que Heckenberger qualifica de “cultural parklands”. El primer segle, els llogarrets de l’alt Xingú eren més grans que a Europa. L’Amazònia té les seves formes d’urbanisme pròpies i úniques amb una economia política i ecològica molt sofisticada. “És un model de ciutat únic de llogarrets connectats”, diu Lima.

El nou paradigma d’arqueologia respecte a l’Amazònia encara no ha arribat a gran part de l’opinió pública. Per molts, l’Amazònia continua sent “una verge de més de 50 milions d’anys”, ironitza la premiada periodista Eliana Blum, que viu a la ciutat amazònica d’Altamira i que acaba de publicar el llibre Banzeira Okoto, sobre l’alternativa existencial de l’Amazònia. En realitat, “els indígenes no són a la selva, sinó que són la selva”. ●

“Eren societats complexes al voltant de jerarquies regionals àmplies i esteses”, afirma Helena Lima

Entre mig milió i deu milions de persones vivien a l’Amazònia abans del segle XVI

Carolina Levis declara que la biodiversitat de l’Amazònia actual és “el llegat viu dels seus habitants del passat”