“El meu estil és cantar la part de mi que mai no explico”

Darrere de Cesc Sansalvadó (Barcelona, 1995) s’hi troba Cesc, un cantant i músic que pas a pas està veient complir els seus somnis. Per entusiasme, il·lusionant realisme i, sens dubte, també talent, la seva carrera l’està situant amb lloc propi en l’escena pop-folk catalana. I en l’espanyola a no més trigar gràcies a la immediatesa i universalitat de plataformes i xarxes socials. Però el camí que ha anat transitant aquest xaval de 26 anys és molt il·lustratiu de la convicció amb què ha estat perseguint el seu objectiu. Va començar a tocar el piano als quatre anys, per exemple, més tard la guitarra, a escriure les seves primeres cançons i encara en l’escola a tocar en directe en festes i celebracions amb amics.

Davant la disjuntiva vital i laboral, Cesc va estudiar Magisteri, que considera “una carrera vocacional com la música”. Va acabar i se’n va anar a una escola de primària de Figueres a donar, entre altres assignatures, educació física. Però quan li van oferir la possibilitat de continuar, va decidir apostar per la música. Tenia 23 anys, i va començar a tocar al metro de Barcelona, on assoleix popularitat (i ho continua fent de tant en tant), i als carrers de Girona, Roses, Perpinyà o eventualment a la seva ciutat. Es considera influït per Springsteen, Mumford and Sons, Kings of Leon o Lluís Llach. Comença a publicar singles com Búfalo, Towards the sun amb Ramon Mirabet, Blind eyes o Queda’t amb mi. La seva popularitat sense intermediaris el porta al Village del Festival Jardins de Pedralbes, al so de Mar de Lloret, al Canet Rock... I ara, aquest dimecres s’estrenarà oficialment amb la seva banda a la sala Luz de Gas (21 h). Els que hi vagin i no l’hagin conegut a l’estació de Diagonal o de Catalunya sentiran el seu estil: “Canto la part de mi que mai explico”. Esteban Linés