La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sabatini, la construcció del Madrid il·lustrat
El Centre Cultural Fernán Gómez dedica una gran mostra a l’arquitecte de la porta d’Alcalá, que va sanejar la capital
uan va esclatar el motí d’Esquilache el 1766, l’arquitecte Francisco Sabatini va ser l’objectiu de la fúria dels madrilenys, que van atacar casa seva. Era tan italià com el marquès d’Esquilache –Leopoldo de Gregorio–, però si Carles III va enviar el seu ministre al desterrament per acontentar les masses, Sabatini, de Palerm, responsable de les profundes reformes de la neteja i l’enllumenat de la capital que formaven part del descontentament popular, no pararia de pujar en les dècades següents. I de transformar Madrid i reforçar les necessitats d’un Estat cada vegada més important, com mostra la gran exposició El Madrid de Sabatini. La construcció d’una gran capital europea (1760-97), que es pot veure fins al 30 de gener al Centre Cultural Fernán Gómez organitzada per l’Ajuntament de Madrid i Patrimonio Nacional.
En l’haver de Sabatini, el Palau Reial, la porta d’Alcalá, la Reial Duana, que reforçava la capacitat administrativa, l’Hospital General, avui Museu Reina Sofia, que centralitzava l’assistència mèdica, el Jardí Botànic, que vigoritzava la política científica, i, sobretot, l’enllumenat, l’empedrat dels carrers, el clavegueram i la neteja –se sistematitza la recollida d’escombraries i es canalitzen les aigües residuals, que es llançaven al carrer al crit d’“aigua va!”– d’una cort que va rebre Carles III amb un alt nivell de brutícia i insalubritat. I que el monarca va transformar, i on també va crear passejos i parcs públics als afores.
Un monarca fill de Felip V que arribava a Madrid el 1759 procedent de Nàpols, la tercera ciutat més poblada d’Europa després de Londres i París, on, durant 25 anys, va ser rei de la Dues Sicílies i la va transformar en una veritable capital europea. En arribar a l’espanyola va quedar contrariat al veure les obres del nou Palau Reial, va acomiadar l’arquitecte
Sachetti i va fer venir Sabatini per acabar-lo –300 del seu naixement–, que ja va participar en el colossal Palau Reial de Caserta. Es convertiria en una part fonamental del projecte il·lustrat de Carles III.
Quadres del rei de Goya i del seu successor, Carles IV, de Mariano Salvador Maella, als quals va servir Sabatini, obren una mostra atapeïda de plànols, quadres i vídeos que recreen en tres dimensions els projectes d’un arquitecte que, com recull el recorregut, va tenir un paper important fins i tot en l’extinció del gran incendi de la plaça Major de Madrid del 1790.
“Sabatini no és el millor arquitecte que va tenir Madrid, però és l’arquitecte més eficaç i ho és d’un
“Sabatini no és el millor arquitecte que va tenir Madrid, però és el més eficaç i d’un poder eficaç”
poder eficaç. Carles III té clar que hi ha coses que no poden ser, com llançar la merda per les finestres, i que cal fer un sistema de sanejament, hi ha d’haver fanals, empedrat, monuments i jardins públics, i ho fa”, explica José Luis Sancho, comissari de la mostra. I conclou que “Sabatini va ser odiat pels contemporanis perquè va tenir molt poder i va desplaçar arquitectes espanyols com Ventura Rodríguez. Davant d’ell o Juan de Villanueva, Sabatini és bo de diferent manera, se’l té més oblidat però l’important, i del que tracta la mostra, és la idea del conjunt de la ciutat, no les obres per separat”. ●