La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els assassinats del Mobile de Barcelona
Raúl Montilla Corral publica una novel·la negra ambientada al congrés de telefonia mòbil i al camp gallec
Quan
Raúl Montilla Corral (Barcelona, 1979), com a periodista, cobria els congressos del Mobile World Congress a Barcelona, a més de redactar les cròniques per a La Vanguardia, observava moltes coses i prenia notes, mentre pensava: “Hum... aquí hi ha material per a una novel·la”. El resultat és
El lamento del urco (Serial Ediciones), la seva primera incursió a la novel·la negra després d’altres títols com El último invierno o
Vallarana.
Ambientada a la Galícia rural i a la Barcelona del Mobile, el vincle entre els dos escenaris és una sèrie d’assassinats i la subinspectora dels Mossos d’Esquadra Laura García, “una policia experimentada, de 40 anys, que viu sola i es troba en aquella frontera entre els baby boomers i els millennials”.
Treballa a l’àrea metropolitana de Barcelona, on no és freqüent veure novel·les amb tanta sang, una mica més propi de sèries com CSI. Montilla prefereix el Miami Platja de Tarragona que el de Florida, i, en els seus topònims, hi trobem la gallega Ribadeo o altres de catalans com Can Serra, a l’Hospitalet, o Castelldefels. “Llegeixes novel·les negres i et familiaritzes amb llocs com Skansen o Södermalm... Tanmateix, aquí tenim índexs més grans de criminalitat. La història podria ser real, hi surten escenes que he viscut i personatges que he conegut”.
És habitual que un policia i un delinqüent se’n vagin al llit? “Quan tractes amb policies, veus que alguns han caigut del costat bo, però eren al fil. No són delinqüents, esclar, però hi ha una línia fina, passa en més àmbits: és normal que els periodistes literaris acabin embolicats amb els escriptors? No em contesti... però són aproximacions que existeixen”.
L’obra practica, en etapes successives, diversos models del gènere: el d’habitació tancada, el thriller d’acció... I juga amb el contrast de l’entorn natural gallec amb el món del narco. “El primer any que vaig anar a Galícia, no sé què va passar... però vaig acabar a la casa d’un narco. Si vas cada any a la costa, acabes coneixent algú del ram, són part del paisatge”.
Novel·la global, amb excomunistes de l’Est implicats en la trama, Montilla afirma: “És que el crim és així. Investigant sobre el tràfic il·legal d’animals, vaig veure que estava totalment lligat al de drogues, armes i al de dones. Són multinacionals, amb ramificacions en empreses legals”.
També hi apareix un cas de corrupció en un gran ajuntament de l’àrea metropolitana de Barcelona. “L’estafa aquesta, la trec d’un cas real en què van procedir exactament de la mateixa manera per desviar diners”.
L’urco, animal de la mitologia gallega i asturiana, és un gos enorme que surt del mar, arrossegant cadenes. “Quan se’n sent l’udol, és perquè la mort ja ha obert les grapes”.
Amb escabetxades a l’estil de Shakespeare o Tarantino, però sense recrear-se en el gore, a la novel·la hi ha persecucions, tirotejos, baralles... així com descoordinació entre cossos policials, prostitució (“jo vaig ser corresponsal a l’època dels macrobordells Riviera i Saratoga”), gihadisme i fins i tot franctiradors! “A la presó Modelo es van carregar un paio disparant-lo des de fora”, apunta. Cada detall que sembli inversemblant sorgeix d’un cas real: “Allò dels calabossos pintats de rosa ho he vist jo en una comissaria”. O, per exemple, aquell “alt executiu coreà d’una empresa del Mobile a qui li agradava sentir l’olor de la fruita fresca”. Així que “al despatx hi tenia tot el dia dos paios amb una gran espasa tallant fruita. Imagini’s el problema de seguretat que això comportava...”. ●
“El primer any que vaig anar a Galícia vaig acabar a casa d’un narco”, explica l’autor d’‘El lamento del urco’