La Vanguardia (Català-1ª edició)
Després de l’hivern
Està tan irreconeixible, el Barça, que fins i tot s’ha desviat del discurs que li era propi. Potser és que no hi ha cap altre remei. Cal suposar que Xavi Hernández estaria més còmode comunicant-se a través d’aquests neologismes futbolístics tan seus, tan identitaris (perillosa parauleta) com celebrats per gran part de la tribu i amb què pensava transformar la trista realitat: joc de posició, associació entre migcampistes per assegurar la possessió, pausa, bloc alt, pressió després de perdre una pilota, buscar l’home lliure, extrems oberts, etc., etc., etc. De fet, ho va intentar al principi i va obtenir uns primers indicis que la contaminadíssima inèrcia prèvia a la seva arribada ha anat eliminant amb una crueltat vírica.
El Barça no està ni tan sols per parlar de futbol, perquè se li ha oblidat com es juga, així que el relat de l’entrenador ha fet una terrible mudança cap a terrenys que no ha habitat mai o no van encaixar mai amb els ideals de les millors èpoques del club. Compromís, dedicació, professionalitat... Només ens falta parlar de collons i fúria. Fins a aquest punt està arribant Xavi per trobar respostes que el seu desorientat equip no li ofereix. Va venir el de Terrassa pensant que la plantilla estava i era millor. Avui el vestidor li retorna desànim, mediocritat i peticions de prejubilació. Només els joves li responen, però ho són tant (en condicions normals, la majoria serien al filial, no ens enganyem). Només li queda aferrar-se a ficcions que el barcelonisme va generant per sobreviure i no abandonar el vaixell, espurnes d’esperança llançades a la desesperada contínuament com a mecanismes d’autoengany. El primer i més estúpid va ser el d’afirmar que potser sense Messi es jugaria millor. Una aberració que les meves orelles van sentir en boca de gent respectable. Ara les propostes són més suportables, però continuen pertanyent al terreny de la fe. L’última consisteix a creure que el pla de xoc ideat per la directiva per a aquest hivern funcionarà, que futbolistes com Coutinho (?) i Dest deixaran lloc per a l’aterratge de dos fitxatges idonis que s’adaptaran a la velocitat de la llum al club i que recuperaran un equip moribund de la mà dels recuperats Pedri i, sobretot, Ansu Fati. Compte! Recuperar-se no vol dir metamorfosar-se en un equip campió de la nit al dia, sinó simplement recuperar la dignitat perduda i permetre a Xavi Hernández tornar a parlar de futbol, que és, suposadament, la cosa per la qual va venir. El que més li agrada. Resumint: quedar entre els quatre primers. Amb això caldria començar a fantasiejar.
Ahir a Pamplona no hi va haver senyals de millora mínimament visibles o dignes d’esment. Només van commoure les prestacions d’Abde, Nico i Gavi, tres noms que dits d’una tirada semblen trets d’una colla d’amics adolescents d’estiu que queden per anar amb bicicleta i reclamen a crits el seu entrepà de Nocilla per berenar. Tots tres van mostrar més rebel·lia i consciència de la samarreta que duien que no pas la resta de futbolistes que els van acompanyar. Alegria per ells i tristesa i certa vergonya per a tots els altres.
Reviure és avui una qüestió de fe: creure que amb Fati, Pedri i dos fitxatges es podrà reconstruir la ruïna