La Vanguardia (Català-1ª edició)
Hem de millorar FC
L’esforç que ha de fer el Barça per poder millorar és molt superior al que han de fer els seus rivals per superar-lo o igualarlo, probablement perquè l’equip i el club són dins d’un forat profund. Ahir el partit va acabar amb un empat que confirma alguns indicis de millora però que són insuficients per definir cap identitat ni una denominació tan ampul·losa com “nova era”. Piqué l’encerta quan diu que l’únic objectiu ha de ser el pròxim partit. És la consigna que Diego Simeone ha convertit en un clixé gairebé humorístic però que és irrefutablement honest.
L’objectiu és la supervivència. Que arribats a aquest punt es parli, per exemple, de treball té un punt d’obscenitat retrospectiva. En els últims anys el Barça ha desgastat tant la retòrica i el relat que, com en el conte de Pere i el llop, ja no sabem on comença el victimisme i on acaba la voluntat de redempció. Revisar els partits perduts i empatats pel Barça dels últims temps provoca una sensació de vertigen que l’equip no sembla haver assumit. La recuperació serà, en el millor dels casos, lenta i difícil. I és probable que ja n’estiguem veient alguns símptomes però que no siguin prou evidents per valorarlos.
No és una qüestió de justícia sinó de confiança. I a mesura que s’acumulen els partits fa la sensació que sempre que el rival actua amb determinació solidària, el Barça es torna més vulnerable. Hi ha coses bones? Segur que sí, i en altres èpoques un empat a Pamplona no hauria disparat les alarmes. Avui, però, les urgències històriques s’unifiquen en un concentrat mutant d’emergència de present que multiplica la responsabilitat. L’entusiasme dels jugadors joves commou tant com deprimeix veure Frenkie de Jong reduït a un cover de si mateix. Particularitzar, però, no serveix de res i no sé si l’apel·lació al realisme és suficient per sortir d’aquest pou. Si ahir el factor de l’èpica li va servir a l’Osasuna per empatar, per què no li serveix al Barça? Doncs perquè en la jerarquia de prioritats culers un empat és una misèria i el recurs de l’èpica està criminalitzat pels nostres evangelis. Serveix només com a mal menor devaluat per moments d’urgències històriques i d’emergència histèrica. Xavi fa bé de mantenir l’única idea incontestable: “Hem de millorar”.
Del tema dels abusos a infants i adolescents presumptament comesos per Albert Benaiges se’n parla amb una prudència lògica. Tant de bo la reacció del Barça millori la declaració inicial del president Laporta dient que Benaiges ja no té relació amb el club. N’ha tingut, amb el club i amb dos dels últims candi
En altres èpoques un empat a Pamplona no hauria disparat les alarmes
dats a presidir-lo (Víctor Font i Joan Laporta). I si els mecanismes de control han fallat convé saber per què sense desviar l’atenció sobre qui són les víctimes i qui els protagonistes d’aquesta esfereïdora notícia. Pel que explica la informació d’Albert Llimós a l’Ara, el carisma de Benaiges i l’aurèola que el club proporciona a qualsevol que parla en el seu nom són factors determinants perquè el llistó de la sospita o del rigor desapareguin. Aquesta és una de les lliçons que confirma que, també en això, hem de millorar.