Canet i les profecies

Des de la seva fundació, molt abans del procés, Cs no ha buscat altra cosa que el que està passant aquests dies arran de la sentència del TSJC que obliga una escola de Canet de Mar a modificar els criteris sobre la llengua vehicular perquè ho demana una família. L’obsessió del partit nascut dels ressentits que se sentien expulsats del maragallisme ha estat crear el teatre del conflicte civil a Catalunya, i presentar-se com a víctimes d’un règim catalanista. Han trigat molts anys, però ara tenen a tocar la profecia autocomplerta, perquè els tribunals rebenten un model d’èxit.

La paradoxa és greu: quan Cs està a punt de desaparèixer, la seva llavor tòxica s’ha convertit en una planta verinosa que, amb l’ajut d’alguns jutges i del PP, amenaça dues coses: els consensos bàsics assolits per la majoria de forces catalanes (el PSC en forma part) i la convivència en el món educatiu. Que el líder de la dreta espanyola jugui a encendre aquest assumpte per erosionar Sánchez és una irresponsabilitat històrica. El castellà no perilla a Catalunya.

No és una simple coincidència que Casado i Arrimadas hagin fet servir la paraula apartheid per referir-se a la situació. Els partits de la dreta i la premsa afí fa dies que intenten desfigurar el que passa a Catalunya amb analogies que, a més de ser delirants, són perilloses: una dirigent popular es refereix als jueus i l’Alemanya nazi mentre alguns comentaristes comparen el fill de la família de Canet amb els estudiants afroamericans que l’any 1957 van exigir poder estudiar en un institut de Little Rock, a la segregacionista Arkansas, uns fets que van donar lloc a una crisi que va obligar el president Eisenhower a enviar-hi l’exèrcit.

Les dues piulades inacceptables contra la família de Canet que rebutja la immersió han de ser condemnades per tothom (també per les autoritats autonòmiques), però no són el clima de suposat assetjament que narren alguns mitjans, els mateixos que fa uns anys van dir que Pujol feia com Franco amb el català però a l’inrevés. Ja ens coneixem. Però alguns tenen moltes ganes que l’ambient s’escalfi de debò, ja ho hem dit. Recordeu que un dirigent de Cs va tenir un atac de sinceritat que ho deixava ben clar: “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”.

A més de posar tot això damunt la taula, aquest episodi no deixa en gaire bon lloc el Govern. La gestió del conseller d’Educació és millorable, no s’ha explicat prou bé ni ha administrat els gestos amb la intel·ligència que reclama el moment. Dit això, per damunt del conseller, de la direcció del centre, de la majoria de pares que mai han qüestionat la immersió, i d’una gran part de la societat pesa la sensació d’impotència. Què es pot fer quan els tribunals es carreguen els consensos bàsics i abonen la política del misto? La resposta ens torna al 2010, quan el TC va convertir l’Estatut en paper mullat. Som Sísif, som una nació sota sospita permanent.

No és una simple coincidència que Casado i Arrimadas hagin fet servir la paraula ‘apartheid’