L’home de la destral

És un home prim, amb ulleres, d’uns cinquanta anys, vestit de negre. Actua en un petit auditori gironí. Una capella d’un antic hospici que un bisbe il·lustrat del XVIII va encarregar a Ventura Rodríguez, el gran arquitecte neoclàssic. Sota una cúpula blanca, davant d’un públic escàs, però atent, l’home talla amb una destral un tronc de pollancre d’uns dos metres de llarg per uns quaranta centímetres de diàmetre. Una soca considerable. Destraleja de manera ritmada, ferma, persistent. Per enfonsar i alliberar la destral, s’inclina i s’alça amb precisió de gimnasta, però també amb diligència de llenyataire. El seu rostre expressa molt contingudament l’esforç.

Al seu costat, una noia, vestida també de negre. Els cabells lligats amb una cua, el front ample. Toca el violoncel. Improvisa notes i arpegis amb pulcritud. De vegades, el ritme que marca el ferro llaurant el tronc és tan clar i regular com un metrònom: marca el ritme a les variacions del violoncel. Però sovint la destral i la melodia es contradiuen i expressen molt clarament la diferència que els separa. La destral apel·la a la força, el violoncel a la delicadesa. La destral és emblema del treball, el violoncel de la gràcia i la lleugeresa. No hi ha res més oposat a la destralada que la melodia d’un instrument vibrant i envernissat com el violoncel. La suavitat de la música de corda juga amb la força violenta i destructora de la destral. S’estan així durant dues hores, fins que el tronc es parteix per la meitat i, aleshores, la cellista toca el preludi d’una suite de Bach. El destraler podria haver acabat abans la feina, per dir-ho així, però s’ha entretingut desbastant el tronc, llaurant solcs i vies d’un extrem a l’altre. Així fem nosaltres abans que ens arribi la mort: procurem sondejar tota mena de vivències laterals, encara que sempre perseguim amb més constància o el camí escollit o el més inevitable. Cada cop del metall a la fusta és una aventura, una experiència, un tall de vida, una ferida.

És un espectacle això que estic veient? És una acció artística. Efímera.

La jove cellista és Lluïsa Paredes, concertista i compositora. Pep Aymerich és escultor, performer i videoartista. A YouTube trobaran imatges de la seva interacció amb les escultures. Les seves obres, quan estan acabades, tot just comencen: tenen vida pròpia, generalment mortal. Hi ha uns cossos en cera, plom i carbó, per exemple, que es van desfent o cremant. El fantasmagòric Banksy, que va fer autodestruir un dels seus quadres milionaris en plena subhasta a Sotheby’s, sembla anodí al costat de l’impacte sever i litúrgic d’Aymerich.

Treballa i viu de la fusta, Aymerich: és fuster. La llibertat que li dona l’ofici no és, per descomptat, la llibertat del milionari o de l’artista d’èxit. És una llibertat creativa molt insòlita en el món de l’art, ja que l’artista, generalment pobre, sovint queda condicionat per la necessitat de vendre, per la dependència que acostuma a implicar la subvenció demanada o per aquesta voluntat populista d’épater le bourgeois que ara anomenem provocació. La llibertat creativa d’Aymerich és una llibertat pura, immensa, que s’escapa amb una gran personalitat, de la confitura retòrica de l’art contemporani, generalment paròdica, ocurrent o pamfletària. La força de les creacions d’Aymerich, que esculpeix sovint cossos aclaparats, subratlla, per contraposició, la banalitat dels rostres gegantescos, sempre repetits, tan comercials, del famosíssim Plensa. ●

No hi ha res més oposat a la destralada que la melodia envernissada d’un violoncel