La mala conversa

La mare de Sòcrates va ser llevadora, per la qual cosa ell va saber des de petit que la vida s’arrenca de les entranyes amb delicadesa i determinació. I va decidir fer el mateix amb el coneixement servint-se de la maièutica, un mètode segons el qual els seus interlocutors indagaven en si mateixos fins a parir una idea, una metàfora encara en ús, igual que diem “quin part!” quan culminem una feina àrdua i laboriosa.

“Perquè neixin les idees cal una llevadora. Aquest ha estat un dels més grans descobriments que s’han fet”, assenyala Theodore Zeldin a la ja cèlebre i deliciosa Historia íntima de la humanidad (Plataforma Editorial), on evoca el pare de l’ètica com un incansable interrogador que únicament va inventar la meitat de la conversa, ja que, sense respostes, les preguntes només són apunts per al diàleg. La conversa completa va ser cosa de dones des del Renaixement, i al XVIII les salonnières van fer eclosió: obrien casa seva perquè homes i dones intel·ligents reaccionessin davant l’efecte de la paraula creuada, encara que segons un misogin Voltaire eren “dones que en l’ocàs de la bellesa necessitaven fer brillar l’aura de l’enginy”. Els salons van acabar sent avorrits perquè la vanitat els va pervertir, però avui continuem admirant aquella tradició dels nostres avantpassats que es perdien en col·loquis sense una finalitat concreta, un art efímer cosit de percepcions, reflexions, agudesa i humor.

Espanya és un país on es conversa poc i es discuteix malament, perquè la perspectiva de l’altre incomoda i revolta. Per això, un dels consells més universals ha estat el de fer el ximple –sobretot si una és rossa– a fi de no arriscar creant idees perquè no hi hagi suspicàcies ni enveges. Passar inadvertits, i parlar, com deia un escriptor anglès, com el paper pintat. Així ens va: després de dos mil anys de conversa continuem silenciant el que importa de debò. ●

A Espanya es conversa poc, la perspectiva de l’altre incomoda