Més soroll que polítiques

Al llarg dels darrers mesos s’han succeït notícies preocupants per al futur de l’economia catalana. No poques són, en alguna mesura, responsabilitat del Govern de la Generalitat. La més notòria, en aquest sentit, potser és el rebuig de la inversió multimilionària aprovada pel Govern central per emprendre l’ampliació de l’aeroport del Prat. Aquesta decisió sobre una infraestructura clau pot tenir efectes greus per a la connectivitat del nostre teixit econòmic, que ara potser no són evidents, però acabaran perjudicant els interessos catalans.

Divendres passat vam publicar una bona notícia: Volkswagen produirà tres models de cotxe elèctric a Martorell, si arriben els ajuts europeus requerits per fer-ho. L’endemà, en vam publicar una de dolenta: Volkswagen descartava Catalunya com a seu de la futura planta de bateries espanyola. Les dues línies de producció de Nissan a la Zona Franca, en actiu quatre decennis, estaran parades definitivament abans d’una setmana, sense que s’hagi concretat un pla satisfactori de reutilització industrial de les instal·lacions. Ahir vam saber que la firma xinesa Great Wall confirmava la retirada de la seva oferta per ubicar-s’hi. L’opció de la immobiliària australiana Goodman sembla ara la més ben situada.

Altres projectes, aquests allunyats de la capital catalana, com el de Hard Rock a la Costa Daurada o els Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu, han topat també amb dificultats. Portaveus del sector turístic de Tarragona consideren que el primer d’aquests projectes és crucial per al seu futur, lamenten que estigui en suspens i ho atribueixen a la pugna entre les diverses forces independentistes, integrades al Govern o externes a ell. En el cas dels Jocs Olímpics d’hivern, amb un suport majoritari a la zona pirinenca, el franc suport del Govern d’Aragó contrasta amb la parsimònia del Govern de la Generalitat, que una vegada més sembla sensible a l’oposició al projecte de la CUP i evita ara per ara concretar el seu compromís.

Cada una d’aquestes iniciatives té característiques pròpies. Però totes s’han produït o projecten el seu ressò en un mo menten què el Govern dela Generalitat manca de quelcom imprescindible p eral futur del país: un apolítica econòmic aide re industrialització encoratjadora i un model de relació amb el món empresarial fluid i fèrtil. I en el qual es va desairar de manera gratuïta, amb absències com les del president Torra, i després del president Aragonès, a actes de Seat a què assistia el Rei, i que al capdavall van acabar sent una ofensa per a aquesta firma automobilística clau.

Però, quant al disseny d’una política econòmica, al Govern li falta definició, des de les línies d’innovació fins a les de formació, passant per les industrials o logístiques. Aquest fet perjudica els ciutadans, que veuen progressos insuficients en polítiques d’ habitatge, transport públic o, com dèiem, re industrialització. Això pot atribuir-se a una acció de govern molt pausada: el volum de producció normativa setmanal del Consell Executiu ha arribat a ser quatre vegades inferior al del Consell de Ministres. I això podria atribuir-se a diferències entre els socis de Govern, agreujades per les que es donen en el si d’ERC i de Junts, sobretot de Junts. Així és difícil prendre decisions, i les del Govern es compliquen, demoren i flaquegen pel que fa a ambició i efectes.

El Govern ha d’aparcar, d’una vegada per sempre, les sorolloses i carregoses disputes internes que debiliten Catalunya i centrar-se com més aviat millor en la definició i la implementació de polítiques que contribueixin de debò al progrés del país. No fer-ho és gairebé suïcida. ●

El Govern català ha d’aparcar les disputes i centrar-se en els plans de reindustrialització