La vergonya del Kremlin

El 1991, la Unió Soviètica, que havia entrat en la història entre fanfàrries triomfals, va deixar d’existir i va sortir per la porta del darrere coberta d’oprobi. Llavors, un home sense mèrits, el senyor Bush sènior, va poder proclamar en un discurs del 1992, inflat de triomfalisme i supèrbia, que “gràcies a Déu, Amèrica ha guanyat la guerra freda”.

Perquè no va ser ell, ni Europa, sinó Gorbatxov qui ho va desencadenar tot, qui va explicar al món la dimensió del desastre i va desmuntar aquell frau colossal. Un desafiament homèric que hagués hagut de tenir tot el suport d’un Occident al qual Moscou estenia la mà. El que va passar va ser el contrari, i l’arrogància americana i la tradicional ineptitud europea van abandonar Rússia i Gorbatxov mateix. Tampoc durant la crisi dels ferotges noranta, quan l’economia es va enfonsar i la pobra gent va perdre el que tenia, Rússia no va rebre cap suport.

Per això Putin va poder treure petroli del caos ultraliberal i, apel·lant al profund sentiment de greuge del poble, consolidar un poder d’aparença democràtica i pràctica autoritària que no té cap oposició seriosa. Raó per la qual a Rússia voten Putin fins i tot els que el detesten.

I per això, moltes de les accions de Putin, tot i que no es poden justificar, almenys es poden entendre. Perquè es pot entendre que, davant l’ampliació d’una OTAN hostil fins a les seves pròpies fronteres, davant la insistència dels Estats

Units a tractar-la com un enemic vençut que s’ha de sotmetre al seu diktat, Rússia respongui amb una lògica més que discutible, però lògica al cap i a la fi. Això explica l’annexió de Crimea i l’ocupació de l’est d’Ucraïna, l’abandonament d’Occident, el gir cap a Euràsia i la Xina o la utilització del subministrament de gas com a arma de guerra.

Però qualsevol comprensió fracassa davant l’atac contra la fundació Memorial, de les coses més decents que quedaven a Rússia: el símbol de la ruptura amb el terror i l’evocació dels captius i els morts de la tirania.

A En Siberia (Península, 2000), Colin Thubron va compondre un dels seus llibres de viatges més bonics i commovedors. Milers de quilòmetres recorreguts per un país que semblava haver fet el salt a una història intolerable i fins i tot s’atrevia a somiar amb la llibertat o, almenys, amb una normalitat discreta i honorable que consolés els ciutadans del patiment associat a un dels experiments d’enginyeria social més aberrants de la història.

Thubron hi relatava la seva trobada amb una anciana a Vorkutà, en un dels punts crítics del sistema de treball esclau conegut com a gulag: una comunista irreprotxable –que encara conservava les restes d’una bellesa que en el seu moment va resultar un perill afegit– detinguda quan era jove, el 1938, per alguna crítica trivial. De quan s’acusava la gent de complots per destruir ponts inexistents i espiar per a països dels quals amb prou feines havien sentit parlar. Quan cada confessió obtinguda sota tortura consolidava el règim en una il·lusió pervertida de rectitud.

La dona explicava com va morir tanta gent innocent amb una veu que suggeria un vague somieig, com si els morts s’haguessin emportat qualsevol sentit de la realitat, i definia què va ser allò: “Era com una malaltia”. Per això treballava a l’organització Memorial, dedicada a reivindicar el record dels milions de desapareguts, dels morts que ella no podia oblidar.

I per això Putin toca fons i hi furga amb les ungles quan pretén eliminar Memorial– que el que mereixeria és un premi Nobel com Sàkharov, Soljenitsin, Gorbatxov i Svetlana Aleksiévitx–, acusantla, a més, cosa pròpia del txequista que va ser, de treballar per a una potència estrangera. Perquè, per molt que puguem entendre què ha portat Rússia a la ruptura amb Occident, després que Occident no hagi deixat ni un sol error sense cometre, l’agressió contra Memorial és el més baix i indigne comès sota el putinat: l’intent de silenciar els morts de l’episodi més vergonyós i criminal (juntament amb l’Holocaust) de la supèrbia Europa.

El seu esforç serà en va –per bé que emmetzini encara més la història dels nostres dies, la desolació del present– i perviurà el record de les víctimes quan ell hagi estat oblidat. Angel Wagenstein ho deia al seu propi memorial, El Pentateuco de Isaac (Libros del Asteroide, 2008): “Qui es va equivocar i qui va tenir raó? No ho sé. Només els morts van quedar irreprotxables. Que Déu els aculli al seu regne sense límits!”. ●

Putin toca fons i hi furga amb les ungles quan pretén eliminar l’organització Memorial

IGNACIO ORTEGA / EFE