La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els denunciants de Benaiges: “Tanqueu la porta, que ve l’Albert”
‘La Vanguardia’ recull el testimoni de quatre alumnes de l’Escola Barcelona
Són quatre històries, però podrien valer per trenta o seixanta. Els relats de víctimes dels presumptes abusos comesos per Albert Benaiges –excoordinador del futbol base del Barça– durant els seus 38 anys com a professor d’educació física de l’Escola Barcelona són clònics. No és una prova, però sí un potent indici per atorgar, almenys, total credibilitat a uns testimonis amb missatges calcats dècades després que es consumessin els fets.
La Vanguardia ha pogut parlar amb quatre exalumnes de Benaiges que ara –després de saltar el cas– s’armen de valor per narrar el que van viure als vestuaris i dutxes d’aquella escola.
“Una cosa que no he pogut oblidar mai és el dia que (Albert Benaiges) em va tancar al vestuari de noies amb nois grans, per cert i evidentment, nus (...) Què va passar, no ho sé. Ho tinc bloquejat, només recordo les seves rialles quan em vaig poder escapar. Allò em va provocar que, fins i tot avui dia, de vegades sento pànic quan soc en un lloc tancat amb homes, ni que sigui un metge”, explica la Maria (nom figurat) en una carta que comparteix amb La Vanguardia.
La Maria va passar vuit anys a l’Escola Barcelona, i n’extreu un ventall d’experiències traumàtiques, tantes que encara avui, quaranta anys més tard, li pesen: “Em va robar la infantesa, em va robar l’adolescència, vaig patir anorèxia, bulímia, depressió. Encara actualment pateixo crisis d’ansietat”. “I el pitjor de tot és que les persones que ens havien de protegir ens van donar l’esquena: professors, la direcció del centre... Fins i tot les nostres famílies, ja que a moltes no ens van creure mai. Sempre érem nosaltres els culpables, els rebels, els inadaptats, els bojos... i l’escola tenia raó”.
Anomenarem Rosa al segon testimoni. Té 36 anys i és professora. Els seus pares la van matricular a l’Escola Barcelona quan tenia 7 anys. Aquell primer curs – segon d’EGB– ja va tenir com a professor d’educació física Benaiges. El primer any no va passar res. Per què? La dutxa no era obligatòria després de les classes de gimnàstica.
Va ser a tercer d’EGB, recorda ara la Rosa, quan el seu món innocent es va veure trastocat. L’escola va ordenar dutxa: “El primer dia ens va dir que ens despulléssim –nenes i nens– i ens va fer asseure als bancs del vestuari”.
“Res no era normal i l’escena em va incomodar molt”. Després va arribar l’“angoixa”, quan aquell professor va obligar una nena i un nen a aixecar-se i va començar a tocar-los parts del cos”. Una classe d’anatomia a l’hora de gimnàstica? “Potser sí que vam tenir tots (devíem ser una trentena d’alumnes) aquesta sensació”.
La dutxa després de la classe de gimnàstica es va convertir per a la Rosa en el pitjor moment de la setmana. Recorda estar sota l’aigua “amb l’Albert mirant-me de dalt a baix, gairebé enganxat a mi”. I continua: “Un dia vaig veure com aquest professor tocava els genitals a un nen i també recordo que ell es tocava –portava uns pantalons molt curts i ajustats– mentre ens dutxàvem”.
La Rosa no acabava d’entendre gaire què passava. No va explicar mai als seus pares, amb tant luxe de detalls, el que va patir en aquells vestidors. “Sí que vaig aconseguir que la meva mare –li deia que no m’agradava el moment de la dutxa– demanés l’es
“No podré oblidar el dia que em va tancar despullada al vestuari de noies amb nois grans”
“Em va robar la infantesa, vaig patir anorèxia i depressió; avui dia encara tinc crisis d’ansietat”
cola que no hagués de passar per la dutxa”. Però l’ombra de Benaiges hi continuava sent. “Es movia com si fos un Déu i li teníem por”. “Si un dia no passàvem per la dutxa ens deia que érem unes brutes”.
La Rosa encara no ha decidit si denunciarà o no els fets (tampoc no té contacte amb el grup de víctimes unides per a una demanda comuna), però si fa el pas serà perquè la direcció de llavors de l’Escola Barcelona “assumeixi la seva part de responsabilitat”. Li dol, i molt, que aquella directora li “respongués de males maneres” quan la va anar a veure el 2006, per alertar-la sobre si sabien el que passava als vestidors i les dutxes. Ara sí que investiga, per fi, Educació.
–Tanqueu la porta del vestuari, que ve l’Albert! –cridaven les alumnes.
Ens ho explica M. Bosch. També revela ara que el seu oncle era el millor amic de Benaiges. “I per aquest motiu jo havia anat a parar l’Escola Barcelona”.
“Davant la porta del vestidor fèiem torns. Ens estàvem dutxant i ell entrava tan content. Per a mi era terrible: m’havia desenvolupat ràpid, em feia vergonya fins i tot que em veiés la meva mare, així que imagina quan entrava ell (...) De vegades em mullava els cabells i deia que ja m’havia dutxat. I ell preguntava a les noies: ‘Ella s’ha dutxat?’. Algú va dir que no, així que em va agafar dels cabells i em va ficar nua a la dutxa. Tinc gravades les cares de les meves companyes en veure el que em feia”.
“Era gros i corpulent i tenia 30 anys; nosaltres érem nenes d’11 o 13. Llavors, per por, ni li parlàvem. Com t’havies de qüestionar algú amb tant poder?”.
Avui sí que parlen d’ aquest infern. Comparteixen un xat i s’han aliat per denunciar Benaiges. La Míriam (un altre nom figurat) recorda que, al menjador, Benaiges les mirava i es posava la mà als genitals i se’ls tocava. “I quan fèiem tombarelles, ens posava la mà al cul per ajudar-nos (...) A una companya, la seva família la va treure de l’escola perquè suspenia i el seu pare fins i tot li deia que tenia problemes psicològics ‘com la seva mare’”. Quan va arribar a un altre centre va començar a treure excel·lents... Tant de bo facin que Benaiges tingui problemes perquè dubto que això s’acabés amb nosaltres”. ●
“Un dia vaig veure com l’Albert tocava els genitals a un nen i també recordo que ell es tocava “
“Em va agafar dels cabells i em va ficar nua a la dutxa; tinc gravades les cares de pànic de les meves companyes”