La Vanguardia (Català-1ª edició)
Gairebé dos milions de persones en risc de pobresa a Catalunya
Un informe d’ECAS fa èmfasi en “la incapacitat de conciliar creixement econòmic i progrés social”
Dues crisis han enfonsat Òscar Suñé, de 50 anys. La primera, quan les entitats financeres van començar a tancar oficines. Cambrer de professió, quan el seu pare va morir va assumir part de la petita empresa familiar de transports, que treballava exclusivament per a una companyia que moblava bancs. La desaparició de la majoria de les sucursals va fer que hagués de tornar al sector de la restauració, però al cap de pocs mesos la covid el va deixar sense feina, i sense estalvis, i es va submergir en una segona crisi de què no s’ha recuperat. Suñé forma part d’aquest 26,3% de ciutadans, gairebé dos milions de persones, en risc d’exclusió social a Catalunya, segons la taxa Arope, resultat dels indicadors que mesuren el risc de pobresa, la privació material greu i la baixa intensitat de treball.
ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) va presentar ahir un nou informe Insocat, L’impacte social de la pandèmia a Catalunya: sobreviu l’economia, pateix la ciutadania, en què analitza diferents paràmetres econòmics des del 2008 i fins al 2020. Aquest 26,3% de persones en risc de pobresa o exclusió social representen un increment d’un 2,7% respecte del 2019. Desglossant aquest indicador per sexes i edats, es constata que un 27,8% de les dones estan en aquesta situació, en comparació amb un 24,9% dels homes; per edats s’eleva fins a un 35,9% en el cas dels menors de 18 anys, i per nacionalitats se situa en un 61,1% per a les persones amb nacionalitat estrangera. Cal destacar que en tots els grups aquestes xifres han anat a l’alça des del 2015.
Suñé, del Vallès Oriental, recorda que fa uns quatre o cinc anys va haver de deixar el negoci que havia creat el seu pare; va treballar una temporada de cambrer a Saragossa, on es podia pagar una habitació per 180 euros al mes, i va tornar a Barcelona, a finals del 2019, amb l’objectiu d’estar a prop de les seves filles. “Aquí em van contractar en una marisqueria del Poblenou, però al cap d’un mes vaig perdre la feina i vaig acabar dormint al parc de la Ciutadella. Després vaig anar a un alberg, i es va declarar la pandèmia”, explica al centre residencial d’Hort de la Vila de Sant Joan de Déu, on viu actualment.
Fa dues setmanes va aconseguir un contracte d’inserció de mitja jornada amb l’Ajuntament. “Tinc una malaltia crònica que s’ha agreujat durant la covid; estic més dèbil. Estic pendent de la paga per incapacitat permanent revisable, per això no puc tenir una jornada laboral completa”, detalla.
L’informe Insocat posa èmfasi en “la incapacitat de conciliar creixement econòmic i progrés social; l’última dècada hi ha hagut períodes curts de temps en què les dades macroeconòmiques han estat positives, però això no s’ha traduït en una millora dels indicadors de pobresa”. La insuficiència crònica de recursos i un enfocament assistencialista condemnen els més vulnerables a la misèria, destaquen els autors de la investigació.
ECAS proposa avançar cap a un nou paradigma d’accés universal als drets socials basat més en la prevenció, així com ampliar i harmonitzar la renda garantida de ciutadania i l’ingrés mínim vital.
Suñé sobreviu ara sense sobresalts perquè té un sostre a Sant Joan de Déu i disposa d’un petit sou gràcies a la seva ocupació municipal per un període de sis mesos. Solucions temporals. Per això diu que no estarà tranquil fins que rebi la paga per incapacitat, prestació compatible amb feines de mitja jornada que li reportin els ingressos mínims per subsistir. ●