Un elogi de la inconseqüència

Març del 1950. Universitat de Varsòvia. Durant una sessió del seminari del filòsof Wladyslaw Tatarkiewicz, un estudiant anomenat Levslev Kolakowski demana la paraula i llegeix una carta firmada per ell mateix i per altres assistents. La carta denuncia el professor, que escolta estupefacte la lectura, perquè ensenya una ciència burgesa hostil a la construcció del socialisme a Polònia. Per aquest motiu, Kolakowski i la resta dels sotasignats, tots membres compromesos i entusiastes del Partit Obrer Unificat, que governa el règim unipartidista polonès, l’insten a reformar-se si vol continuar fent classes. Poc després, Tatarkiewicz perd la plaça docent. El seu cas il·lustra, entre altres coses, que els èxits de l’activisme estudiantil creixen exponencialment quan comparteix el rumb amb el poder. Com el cas mateix de l’estudiant Kolakowski, que no tarda a tenir una càtedra de Filosofia a la mateixa universitat.

Passats uns anys, deu abans que el 1968 també l’expulsin de la universitat, el professor Kolakowski, que ara promou una interpretació humanista del marxisme, publica un article titulat L’elogi de la inconseqüència a la revista literària Twórczość. És un escrit ple d’aquesta subtilesa benhumorada que sol créixer quan la censura modera el rigor. Tracta de la inconseqüència entesa com a infracció de la conseqüència pensada com a concordança entre el pensament i el comportament o entre uns principis que s’assumeixen com a universals i la se

Levslev Kolakowski identifica la inconseqüència com una font de la tolerància

va aplicació. Sosté que la conseqüència total respecte a uns valors que es prenen com a absoluts s’identifica en la pràctica amb el fanatisme, mentre que la inconseqüència és una font de tolerància. Aquesta identificació del comportament inconseqüent com a font de la tolerància és interessant perquè, històricament, la teoria política ha relacionat la pràctica de la tolerància exclusivament amb el càlcul de la correlació de forces i amb el principi que només s’ha de permetre el que no es pot extirpar. Kolakowski convida a mirar també en una altra direcció. A prendre consciència que vivim en un món complex que sovint ens situa davant de cadenes de lleialtats que entren en conflicte i ens obliga a escollir entre valors que es poden contradir mútuament. Entre els exemples d’actitud inconseqüent que ofereix hi ha el del ciutadà que pretén ser lleial amb l’Estat però que no denuncia els seus veïns dissidents a la policia secreta.

Quan el 1958 el professor Levslev Kolakowski publica L’elogi de la inconseqüència, sap bé i en primera persona com es comporta un fanàtic. I, amb l’esperança de resoldre un problema comú, com si fos en una reunió d’alcohòlics anònims, proposa als qui, com ell, volen deixar enrere el fanatisme, començar per compaginar el manteniment del valor de la conseqüència amb la pràctica ocasional i inconseqüent de la inconseqüència. És bo recordar-ho, per si torna a ser útil.