La Vanguardia (Català-1ª edició)

“Escric per viure eternament”

-

Expliqui’m alguna cosa amb els seus nets. Obro el reg a les tomaqueres. Al final del solc, els meus nets m’avisen: “Arriba l’aigua!”. Bons tomàquets? Boníssims! Intercanvi­o llavors amb pagesos amics.

Cultura de la bona.

Em complau que els meus nets els mengin a peu de mata, els estius. I que la piscina sigui un bol de fruites gegant.

Com és això?

Hi porten prunes, clàudies i de colló de frare, i préssecs d’aigua i de vinya, i peres de Sant Joan, i les deixen flotar a l’aigua, i neden i juguen i en mengen...

La família és el paradís?

És la meva magdalena de Proust, com a escriptor. Per als meus pares va ser sacrifici: van tenir dotze fills. Jo soc el sisè.

Dotze fills!

Els meus pares ho van donar tot per nosaltres, i sense queixar-se mai.

Tenien fe religiosa?

Eren molt creients i devots.

I vostè?

Jo no, i havia de ser molt dur per a ells veure’ns d’esquerres i agnòstics.

El van reprovar els seus pares per això?

No, malgrat que patien per la salvació de les nostres ànimes. Quina lliçó de tolerància, respecte, llibertat! Admiro els meus pares per això: jo no estic a la seva altura.

Per què no?

Si un net meu seguís idees lletges per a mi, jo em desviuria per dissuadir-lo.

Viuen els seus pares?

El pare, fustaire a la seva serradora, actiu i imperatiu fins a l’últim dia, ja va morir. A la mare se li han esborrat les paraules.

No parla?

Des de fa cinc anys. Mira per una finestra, a la seva casa de Girona. Veu el cel. La mirada, perduda. No em reconeix.

Què suscita això en vostè?

Escric: fixo el que sé d’ella, els seus records i els meus amb ella. O es perdrà tot.

Hauríem de fer tots el mateix.

No mors mentre algú et recorda. Crec en això. Em dedico a consolidar la memòria familiar: teixeixo un fil de continuïta­t que relliga generacion­s.

Expliqui’m un record de la seva mare.

De nena va portar menjar al seu pare, pres a la txeca republican­a de Sant Elies, a Barcelona; i d’adulta, al seu fill gran, pres a la presó Model franquista.

A vostè, què el va portar al periodisme?

De nen vaig estar intern a El Collell. Sentia l’absència de la família... i la pal·liava amb els meus records, escrivint-los...

Ja feia aleshores el que fa avui.

Però no escric memòria ni autobiogra­fia: filtro records per convertir-los en artefacte literari. Faig literatura.

Per aconseguir què?

Viure eternament. I que cada lector senti també aquesta necessitat de projectar-se al futur. Això és la civilitzac­ió!

Sí?

Que els nous aprenguin dels vells ens reporta avantatges per avançar.

Hi ha fills que trenquen amb els pares.

I morts els pares lamenten no haver conversat una mica més amb ells.

Vostè és avi i escriu com a fill.

El món que jo vaig conèixer fa 50 anys s’assembla molt més al dels romans que al d’avui. He vist canviar el món.

Porti’m un altre record de la seva mare.

Era professora d’història. I a més ens cuidava, i tot ho anotava en llibretes: una de receptes, altres de les malalties mèdiques dels fills..., inclosa la meva fimosi.

Això sí que és anar al detall.

Conservo aquelles llibretes. I ho explico. El més universal és sempre el més íntim.

Subratlla tradicions en família, com les nadalenque­s.

M’agrada la del tió. I em disgusta que li calcin barretina i li pintin ulls i boca al tronc. Però transigeix­o... pels meus nets.

Quins valors més voldria transmetre?

Sensibilit­at, disciplina... I paraules: fem llistes de noms d’ocells, rius, vents, superheroi­s... I hi ha nadales, pastorets, versos... Avui paguen màsters per parlar en públic, i n’hi hauria prou amb animar el nen a memoritzar versos i recitar-los a taula!

Què és l’últim que els ha ensenyat?

Si us baralleu, no us toqueu mai el rostre.

I vostè, com viu avui la seva vida?

Espremo les petiteses. Imagino històries als núvols. Assaboreix­o cada mos quan menjo. Allargo sobretaule­s. Rellegeixo llibres. Repeteixo passejos per cales i boscos. Repeteixo viatges a llocs bonics.

I ja està?

I cuino macarrons als nets. I fixo en la seva memòria el nom de les coses. I així un dia les paraules els faran pensar en mi i m’asseuran a la seva taula, barrejaran la meva imatge amb les cares dels seus fills, i jo viuré entre ells per sempre.

Tinc 67 anys. Vaig néixer a Girona, visc a Barcelona. Soc escriptor i cultivo el meu hort. Estic casat amb l’Anna, i tinc una filla, la Sílvia, i tres nets (el Jordi, 11; el Rubén, 9, i la Raquel, 6). Política? Soc socialdemò­crata i sobiranist­a catalanist­a. Creences? Soc agnòstic. I el sisè de dotze germans

 ?? XAVIER CERVERA ??
XAVIER CERVERA

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain