Serrat no se’n va

Tothom té una melodia que perpetra cada matí sota la dutxa. I així és com el meu hipotàlem em porta sovint, sense remei, a “hoy puede ser un gran día / plantéatelo así”.

Com a la meitat de la meva generació, Serrat m’acompanya des de molt abans. El Noi del Poble Sec és qui ens va descobrir de debò Machado, Miguel Hernández, Salvat-Papasseit... El còmplice, el proper, el mantra. El culpable que trobem horribles les lletres dels grups musicals preferits dels nostres fills.

Per a servidora, a més de tot això, és el tipus, gran tipus, bon tipus, que li va donar l’oportunitat d’una feina en aquell moment de la vida en què un/a necessita que li diguin que serveix per al que vol servir.

El programa es deia La radio con botas i es tractava d’acompanyar amb guions la història musical d’Espanya, per dècades. A l’oficina de Tuset arribaven, tard, Joan Ollé i Joan Barril, i aviat, un senyor que esperava l’ascensor amb rostre jocund i un entrepà embolicat amb paper de plata. El mateix que, a Llatinoamèrica, generava cues quilomètriques de fans: ocupaven diverses cuadras.

Però allà, davant de l’ascensor, només era un home rialler i afable, amb cara de murri i el do dels poetes. Tenir-lo de cap va ser fàcil. Em molesta profundament els qui obliden, amb arguments barroers (beneïda mare aragonesa, “por la mañana rocííío”), que va ser ell qui va renunciar a cantar a Eurovisió si no era en català. Qui va haver d’exiliar-se a Mèxic i va prioritzar la democràcia quan d’altres hi mercadejaven.

Serrat diu que se’n va, però no el deixarem anar. Ja he avisat els meus fills que, el desembre del 2022, vull celebrar els meus seixanta amb el concert de comiat d’aquest home que, tantes vegades, li va donar l’oportunitat a qui la necessitava.

I després, quan es faci de dia i ens fiquem a la dutxa tornarem a cantar més fort “hoy puede ser un gran día, ¡duro con él!”. ●

És el culpable que trobem horribles les lletres d’alguns grups musicals