El plaer tòxic de la salsa

Passa sovint: persones que parlen habitualment en català, amb la naturalitat de tenir-lo com a llengua pròpia, incorporen anglicismes i castellanismes que els semblen més sofisticats, eficaços o moderns. No és un fenomen exclusiu del català. A França ja fa temps que la batalla per protegir el francès de la invasió anglosaxona és cruenta (i que, per cert, s’està perdent). Allà la tensió lingüística és entre el francès i l’anglès. En el cas del català, en canvi, la pinça és doble i s’agreuja perquè el català no sempre és capaç de proposar alternatives susceptibles de contagiar-se amb el vigor de les noves variants de comunicació col·loquial (i perquè molts catalans consideren el castellà també una llengua pròpia).

És habitual sentir en mitjans de comunicació en català expressions espanyoles amb el sufix eo. Tardeo, per exemple, seria l’equivalent a sortir a prendre alguna cosa després de la feina ( afterwork és l’alternativa anglosaxona) i la temptació de dir-ne tardeig no funciona. Hi ha precedents: perreo, postureo, picoteo, folleteo, que només han trobat certa equivalència en postureig. Una de les que més està quallant és salseo, aplicada al plaer malèvol d’una conversa informal que permeti derivacions cap a la xafarderia. Prové, conjecturo, de la idea de sucar-hi pa, o qui sap si és un homenatge a aquella droga dura televisiva,

Salsa rosa, que emetia Telecinco.

En català existeix una expressió deliciosa, fer safareig, amb un digníssim i antropològic origen: quan no hi havia màquines de rentar i aquesta operació se centralitzava en safareigs col·lectius, gestionats per dones que, mentre rentaven, esbudellaven l’actualitat sense gaire prejudicis deontològics. Si ara una persona jove introdueix el concepte fer safareig en una conversa, es probable que els seus interlocutors no l’entenguin o, pitjor encara, l’insultin i la marginin. La conseqüència és que l’expressió envellirà prematurament i es fossilitzarà amb l’excusa que ja no hi ha safareigs.

A França, quan aquesta batalla cultural es va iniciar, hi havia un cert consens mediàtic i polític per protegir la llengua pròpia contra els contagis més potents. Però l’explosió dels mitjans digitals i les xarxes socials, i l’avenç inexorable d’un gregarisme estúpid, ha desactivat la vella jerarquia de prioritats. Amb la coartada d’instaurar una falsa espontaneïtat globalitzada i en nom d’un cosmopolitisme trampós, s’atempta contra la riquesa de la diversitat lingüística. Si això passa amb el francès, imaginem què pot passar-li al català, atrapat per la doble pinça i per una lentitud en la proposta d’alternatives. Una lentitud agreujada pel zel ultracorrector, que, igual que el sectarisme religiós ultraortodox, està més pendent d’assenyalar els pecadors que de proposar alternatives realistes, vives i eficaces.

Els calcs lingüístics que incorporem a la llengua col·loquial atempten contra la diversitat