Kim Jong-un, una dècada d’aïllament

Pocs creien que aguantaria en el càrrec, però el jove líder de Corea del Nord està fermament afermat en el poder

Massa jove, inexpert o mancat d’aliats. Quan fa just una dècada un noi galtut d’uns vint anys que es deia Kim Jong-un va agafar les regnes de Corea del Nord després de la mort sobtada del seu pare, les apostes deien que no aguantaria gaire en el càrrec o seria un titella en les mans dels generals. Però ara, als 37 anys, l’últim dictador de l’estirp nord-coreana afronta el seu segon decenni fermament assentat en el poder i amb un arsenal nuclear ben nodrit, carta poderosa amb la qual plantar cara a Occident però que el manté aïllat i sense poder desenvolupar la seva economia.

Sense el període d’ensinistrament de què va gaudir el seu pare i acumulant càrrecs un dia rere l’altre –comandant suprem de l’exèrcit, cap del comitè central, líder del Partit dels Treballadors–, Kim Jong-un aviat va recórrer a les purgues per desfer-se de possibles rivals. Entre aquelles execucions sumàries, massa fins i tot per als generosos estàndards nord-coreans, destaca la del seu oncle Jang Song-thaek el 2013, llavors el seu gran contrapès dins el règim, o la del seu germanastre Kim Jong-nam, que dues joves enganyades van enverinar a l’aeroport de Kuala Lumpur.

Educat en un internat suís i enamorat del bàsquet, Kim Jong-un va anar forjant un estil de govern diferent el dels seus predecessors. Va provar d’institucionalitzar més el poder, recolzant-se en el partit i els seus òrgans per adoptar decisions, i va intentar donar una imatge més propera al poble, com quan va plorar en públic durant una desfilada en què va demanar perdó a la població pel fet de no poder millorar la seva situació.

En el vessant econòmic, inspirat per la Xina, Kim Jong-un va prometre treballar perquè la gent “no s’hagi d’estrènyer mai més el cinturó”, i per això va afavorir una certa obertura: va rellevar en el govern militars per economistes, va promoure una tímida reforma agrària i va fer els ulls grossos amb cert comerç privat als mercats populars.

No va arribar als nivells del xinès Deng Xiaoping, com alguns esperaven, però va propiciar un creixement relatiu, que es va traduir en noves infraestructures, l’aparició de locals comercials i de lleure –sobretot a la capital– i una certa millora als exhaustos rebostos familiars.

Va continuar avançant el seu programa armamentístic a ritme de creuer per forçar Washington a negociar. Van ser anys de proves nuclears i de míssils intercontinentals. D’intercanvis d’amenaces i insults, amb l’“home coet” i “vell xaruc” que es van dedicar ell i Donald Trump quedant per a la posteritat de les relacions internacionals.

Fins que el 2018, amb els deures ja fets, Kim Jong-un va obrir les portes a la diplomàcia. Primer va ser la tramesa d’una delegació als Jocs Olímpics d’hivern de Corea del Sud encapçalada per la seva germana, Kim Yo-jong, la seva mà dreta i dona forta del règim. Després hi va haver trobades personals amb els dirigents sud-coreà, rus o xinès. I el juny del 2018, va arribar l’apoteosi amb la cimera amb Trump a Singapur. Un gran èxit per a la galeria que es va tancar amb un acord de mínims al qual se li van veure les costures després de la fracassada segona trobada al Vietnam uns mesos més tard.

Des d’aleshores, les converses sobre la desnuclearització estan encallades. Joe Biden ha insistit a reprendre les negociacions, però Pyongyang s’hi nega mentre duri la “política hostil” dels nord-americans, enquistant un conflicte que dura set dècades.

Mentrestant, a les asfixiants sancions internacionals se li han afegit els efectes de tifons i inundacions desastrosos per a les seves collites i la pandèmia, que va portar a un tancament total de les fronteres. Com a resultat, el seu comerç amb la Xina, la principal línia de comunicació amb el món, s’ha enfonsat un 90%, i el país afronta seriosos problemes de

Les sancions, els desastres naturals i la pandèmia han enfonsat l’economia i han posat en dubte la seva legitimitat

proveïment. Un cop dur per al líder, la legitimitat del qual es basa a poder oferir progrés a un poble que s’enfronta a penalitats que ja creia superades.

Per a l’analista Park Won-gon, de la Universitat de Dones Ewha, la manera com Kim Jong-un gestioni aquests problemes determinarà l’estabilitat del Govern i el futur de la dinastia. “El programa nuclear, l’economia i l’estabilitat del règim estan interconnectats. Si el problema nuclear no es resol, l’economia no millora, i això causa inquietud i confusió en la societat nord-coreana”, apunta. ●

KCTV / AFP L’obsessió nuclear de Kim Jong-un, la faceta més mostrada