La Vanguardia (Català-1ª edició)
Europa cava trinxeres a Ucraïna
Rússia amenaça Europa a través d’Ucraïna, però difícilment ocuparà un territori que no necessita. Avui ja té un ampli avantatge estratègic i debilita les economies europees amb el gas. No hi haurà guerra, però la pau és difícil
Europa va cavar trinxeres a començaments del segle XX i continua cavant-ne a començaments del XXI. Els exèrcits que des de fa vuit anys es disputen el Donbass, la regió minera oriental d’Ucraïna fronterera amb Rússia, ja no lluiten pel territori, sinó per l’statu quo. Obren foc gairebé diàriament i el degoteig de morts reparteix arguments per igual. És una guerra de trinxeres molt antiga, que ningú no vol guanyar ni perdre.
El Kremlin dona suport als separatistes del Donbass. Els ofereix la nacionalitat russa –650.000 ja l’han agafada– i els omple de diners, 12.000 milions de dòlars en els propers tres anys, més que cap altre territori de la Federació Russa. La regió està aïllada de la resta d’Ucraïna des de l’inici de la pandèmia i cada dia depèn més de Moscou.
Kíev no pot evitar la segregació. El seu Govern no té capacitat. Està tenallat pels oligarques, la corrupció de sempre. Al president Volodímir Zelenski pocs li fan cas i Moscou l’ignora des que fa un any va començar a fer-se el dur i va rebre més ajut econòmic i militar dels Estats Units i la Unió Europea.
Recuperar el Donbass no és un bon negoci per a Zelenski. Tindria un cost econòmic i polític considerable. Ja no podria culpar el Kremlin de tots els seus mals. Ucraïna deixaria de ser un país subsidiat, aviat cauria en l’oblit.
A Vladímir Putin tampoc no li interessa una annexió de facto. No li importa l’estatus formal que tinguin Donetsk i Luhansk, les dues óblasts del Donbass. Tal com estan ara, en la guerra de trinxeres, amb la línia del front immòbil des de fa sis anys, li serveixen per mantenir un gran avantatge estratègic sobre l’OTAN i la Unió Europea.
Les sancions de Washington i Brussel·les no li fan perdre el son. Les del 2014, el càstig per haver robat Crimea als ucraïnesos, no han impedit que avui el seu poder sigui més gran que aleshores. Ha sotmès l’oposició democràtica, ha enfortit la situació macroeconòmica del país i controla el mercat europeu de l’energia.
Putin manipula el subministrament de gas a Europa perquè pugi de preu i es dispari el cost de la llum. Ningú no pressiona amb més força les economies europees. Juga la carta que Europa i els EUA van provar d’arrabassar a Rússia al final de la guerra freda: el control dels hidrocarburs. És la seva millor carta, millor que la militar, més decisiva que els 92.000 soldats que ha mobilitzat al flanc ucraïnès.
La transició a les energies renovables traurà poder a Rússia. La UE té el repte d’emissions zero el 2050. Putin ha de collar ara per obtenir el que sempre ha volgut: una relació de tu a tu amb la UE i els EUA, la garantia que la seva integritat territorial està garantida, que no hi haurà ingerència en els seus afers interns.
Rússia sempre ha necessitat el domini físic del territori per subsistir. Al llarg de la història ha estat víctima de nombroses invasions, tant des de l’est com de l’oest. Amb la caiguda de l’URSS va buscar i va trobar el suport dels altres europeus. També dels nord-americans. Però va ser un miratge. La brutalitat amb què el 1993 va reprimir els darrers prosoviètics i amb què el 1994 va esclafar els separatistes txetxens va recordar la del tsarisme i l’estalinisme, i va convèncer les cancelleries occidentals que no podria ser mai una democràcia plena. Putin, tot i així, va mantenir oberts els canals diplomàtics amb Washington i Berlín, i el 2009 van parlar de començar de nou. Si no va ser possible va ser, en gran part, perquè el Pentàgon manté la mateixa estratègia que li va fer guanyar la guerra freda: contenir Rússia. I la fórmula més eficaç és ampliant l’OTAN. A les noves repúbliques democràtiques de l’est se’ls va oferir el 1994 una Aliança per la Pau que no van voler. Se’ls garantia la protecció davant una possible invasió russa, però sense ingressar a l’OTAN. Van dir que no era honest deixar-les fora i tenien raó.
Des d’aleshores, a cada moviment de l’OTAN, Putin ha reaccionat amb una annexió: Abkhàzia i Ossètia del Sud a Geòrgia, i el Donbass a Ucraïna. L’OTAN, per la seva banda, no pot garantir a Geòrgia i Ucraïna que recuperaran els seus territoris si algun dia hi ingressen.
Estan atrapades, com ho està igualment Europa, víctima dels falcons del Pentàgon i de la seva pròpia ineficàcia, incapaç d’assumir la seva pròpia defensa, de
Putin manipula el subministrament de gas per tenallar les economies europees
Ucraïna ha perdut el Donbass, però recuperar-lo seria un problema econòmic i polític
ser adulta en un món de gegants.
L’amenaça de la invasió serveix al president rus per negociar i té molt a oferir: una détente, el final de les trinxeres a canvi que Ucraïna no sigui un instrument de l’OTAN i a canvi, també, del Nord Stream 2, el gasoducte que casarà Alemanya amb Rússia durant 30 anys. Són afers europeus, però Washington decideix.
Putin ha vist la debilitat dels Estats Units a Síria i l’Afganistan, i s’ha acostat a la Xina per castigar-los més. Juga amb avantatge però també amb foc. Necessita un triomf diplomàtic, cosa que no va obtenir a Crimea, per exemple, i recuperar els russos que li giren l’esquena perquè el veuen tan violent i corrupte com un tirà soviètic. Els EUA poden arrencar-li una estabilitat estratègica, així com concessions sobre llibertats i drets humans, incloent-hi l’excarceració del líder opositor Navalni. Europa pot pactar un preu just pel gas, energia pont a l’economia verda. Ucraïna no entrarà a l’OTAN ni a la UE, ni recuperarà el Donbass, però pot prosperar i molt si s’entén millor amb Moscou i Brussel·les.
Hi ha una manera de sortir de les trinxeres sense vencedors ni vençuts. Només falta algú que hi posi l’escala.