La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cs i la llei de la gravetat
El partit liberal nascut a Catalunya es juga la supervivència a Andalusia
La història de Ciutadans (Cs) a Andalusia passarà, sens dubte, als annals de la politologia ibèrica. L’organització liberal sorgida a Catalunya com a alternativa al nacionalisme es juga els pròxims mesos el futur polític al sud després de naufragar en els comicis autonòmics de Madrid, avançats després de la frustrada moció de censura de Múrcia, i dessagnarse en termes d’imatge i influència per l’abraçada hostil del PP, que pretén reconquerir espai pel centre davant el creixent assetjament de Vox (per la destra) i la insubmissió d’Ayuso.
Els taronges, que fa tres anys que governen amb el PP gràcies al suport parlamentari dels ultramuntans d’Abascal, han engegat el carrusel electoral aquesta setmana amb unes primàries fetes a la mesura de Juan Marín, vicepresident de la Junta, i acceptades amb resignació franciscana per la direcció nacional. Convocades en el pont del desembre i resoltes en una setmana, aquestes eleccions internes han certificat –sobre el pèssim panorama que auguren els sondejos– l’extrema fragilitat de l’organització taronja.
Nou candidats van competir, però amb prou feines van ser 1.412 els militants que van participar en l’elecció (telemàtica) del nou líder, que és el mateix des de fa cinc anys. Marín va obtenir una victòria pírrica –823 suports, majoritàriament alts càrrecs i càrrecs de confiança del partit a la Junta– contra Fran Carrillo (454 sufragis). A la seva majoria només hi van contribuir un de cada dos militants. Cs és un partit en regressió demogràfica que els últims tres anys s’està quedant sense votants a Andalusia i ha perdut un 21% dels afiliats.
Més que no pas un ocàs, es podria dir que els liberals meridionals –procedents majoritàriament d’altres marques polítiques en què molts no van fer carrera, al costat de debutants d’una nova generació– són víctimes de la infal·lible llei de la gravetat. Tot el que puja, baixa. En el seu cas, tot i això, es tracta d’un daltabaix, atès que s’esdevé mentre comparteixen el govern amb el PP, administren gairebé la meitat del pressupost autonòmic i han disposat d’eines institucionals per poder consolidar una estructura orgànica.
El seu viatge és semblant al d’una muntanya russa: quan es van presentar per primera vegada a l’eleccions –2015– tenien 1.400 militants. El resultat –369.914 vots (9,41%)– i el fet de convertir-se en els àrbitres sobrevinguts de la política regional –Susana Díaz va ser investida presidenta i va governar la seva última legislatura gràcies als seus diputats– va provocar una escuma d’afiliacions. Sis mesos després l’organització taronja sumava 4.389 militants, la meitat concentrats entre Sevilla i Màlaga, i va quintuplicar el nombre de simpatitzants.
El vot urbà i l’expansió fora de Catalunya van avivar les seves opcions electorals al Sud. La marea taronja semblava un fenomen trendy. El partit, amb una implantació territorial irregular i poca presència municipal, prometia ascensos garantits. En tres anys, i des de l’oposició, la seva quota electoral va créixer gairebé deu punts (291.457 vots). El posterior canvi de genet –del PSOE de Díaz al PP de Moreno Bonilla– semblava que alimentés la foguera de l’èxit. Mesos després d’accedir a San Telmo, gràcies suport de Vox, van aconseguir superar el PP a la primera volta de les generals amb 811.562 vots (17,87%).
En quatre mesos el nombre de sufragis va créixer en 150.191 vots més, fins que l’onada taronja es va desinflar després que Albert Rivera tanqués la porta a un pacte amb Pedro Sánchez i obligués la segona ronda de les generals. El novembre del 2019 la sort se’n va anar en orris. Cs va perdre 465.468 vots (9,67%), un cop que, a més d’aritmètic, va ser psicològic: el partit taronja, que va negociar l’entrada a la Junta en igualtat de condicions amb el PP, passava a ser la quarta força política i assumia un paper secundari en la coalició.
Tres anys més tard, desarticulat per les guerres internes, assetjat per Génova (tot i que sostingut per Moreno Bonilla) i sense opcions per impedir l’avanç electoral, el partit al Sud no supera els 2.600 militants, i la seva estimació de vot s’ha enfonsat fins al punt que, en el millor dels escenaris possibles, l’auguri de les enquestes oscil·la entre negar-los la representació al Parlament i atorgar-los dos o tres diputats dels vint-i-un aconseguits el 2018. La muntanya russa no tornarà a pujar. L’atracció s’ha difuminat. ●
Malgrat que forma part del govern regional, Ciutadans no ha pogut consolidar l’organització política