Pobresa a Barcelona

Quatre de cada deu famílies amb nens i adolescents a càrrec seu es troben en situació d’exclusió social. Són dades del tradicional informe de Nadal de Càritas, relatiu a la situació a la diòcesi de Barcelona, que ahir va difondre l’edició del 2021. En l’àmbit de les famílies monoparentals, el problema encara és més greu: una de cada dues famílies es troba en aquesta situació. I una de cada dues famílies amb nens i adolescents a càrrec seu té dificultats per arribar a final de mes.

Aquestes dades ofereixen una dura imatge de la realitat i de l’extensió de la pobresa a la nostra societat. Els pobres no són un grup social que visqui, exclusivament, en determinades barriades allunyades del centre de la gran ciutat, allà on busquen refugi els desfavorits. Els pobres, d’acord amb aquestes dades recollides per Càritas, que són un avanç de l’informe Foessa 2022, viuen també a la majoria dels barris, tot i que no sempre són visibles si no pidolen pels carrers.

La pobresa no és únicament una condició econòmica precària. És una cosa pitjor que això, ja que entela tots els aspectes de l’experiència vital. “La pobresa –va dir Samuel Johnson– és un gran enemic de la felicitat humana. Certament, destrueix la llibertat, converteix algunes virtuts en impracticables i d’altres en extremadament difícils”. Qui viu immers en la pobresa no sol gaudir com voldria de la seva existència.

Una persona en situació d’exclusió social no és només algú privat de recursos. És també algú a qui sovint es nega la dignitat i, per tant, una condició humana plena. Això resulta lamentable. I, amb més motiu, quan la víctima de la pobresa és un nen o un adolescent, encara sense mitjans per valer-se per si mateix, condemnat des de ben aviat a una vida de privacions, d’exclusió, de marginació.

Sempre hi ha hagut pobres. I no s’albira en l’horitzó el dia en què no n’hi haurà. Però el nostre present no és potser, a hores d’ara, gaire millor que el passat immediat. La pandèmia ha aguditzat aquest problema crònic de la pobresa. En els prop de dos anys que fa que estem sumits en la crisi de la covid, els índexs de pobresa han crescut de manera apreciable. El 20% de les famílies amb nens o menors al seu càrrec viuen ara a la diòcesi de Barcelona sense cap ingrés, un percentatge que s’ha disparat des de l’inici de la pandèmia.

Aquest increment conjuntural agreuja un índex històric ja molt feixuc. La taxa de pobresa entre nens i adolescents a Espanya i a Catalunya sempre ha estat superior a la mitjana europea. De fet, Espanya és el tercer país europeu per aquest concepte. Això ens situa en una posició molt destacada d’una llista en què preferiríem no figurar.

La pobresa és, per tant, encara que ens pesi reconèixer-ho, un tret del nostre país. Ho és per diferents raons. Entre d’altres, perquè la despesa social que podria limitar aquesta realitat penosa que pateixen tantes famílies i tants fills de tals famílies no és al nostre país gaire desenvolupada. En realitat, queda molt per darrere de la mitjana de la Unió Europea. Aquí representa l’1,3% del PIB. Al marc comunitari suposa el 2,4% del PIB.

En aquestes dates prenadalenques, quan es dispara el consum i el comerç es refà parcialment després d’un període molt difícil, el record i la manifestació d’aquesta pobresa estesa i cronificada potser semblarà a alguns inadequat. Però això no impedeix que sigui aquí, a la cantonada. Ni que ens interpel·li i ens animi a preguntar-nos si podem contribuir en alguna mesura a pal·liar-la i a atenuar el dolor dels que la pateixen. ●

Càritas recorda que el 40% de les famílies amb nens al seu càrrec estan en risc d’exclusió