No és un problema de lleis

Soc partidari de reformar la Constitució del 1978 en els termes de l’informe que el Consell d’Estat va elaborar per al Govern central l’any 2006, fixant quatre apartats urgents: 1) La supressió de la preferència de l’home a la successió al tron; 2) La recepció a la Constitució del procés de construcció europea; 3) La inclusió de la denominació de les comunitats autònomes; 4) La reforma del Senat. Aquest darrer punt és el més transcendent, per ser la culminació de l’Estat federal, que fou creat com a Estat autonòmic per la mateixa Constitució; és una qüestió de ser o no ser, ja que, en aquest moment de la història, Espanya serà federal o no serà.

Ara bé, una cosa és defensar la reforma de la Constitució i una altra de ben diferent és atribuir al text constitucional –a les seves llacunes, ambigüitats i errors– la causa de l’actual naufragi de la política espanyola, els trets principals de la qual són una precarietat estòlida en les idees, un egoisme abjecte en els objectius i una arrogància fatxenda en les formes. Precarietat, egoisme i arrogància que no són xacres de la nostra primera llei, sinó de persones concretes –homes i dones– que en aquest moment manen o esperen manar. Persones concretes, perquè no em refereixo al conjunt de la classe política, en la qual abunden més les conductes mereixedores d’estima que de menyspreu.

Per aclarir la causa per la qual la política espanyola es converteix unes vegades en un mercat de Calaf i d’altres en un niu de conxorxes, n’hi ha prou amb un exemple que extrec de la meva extinta vida professional. Moltes vegades, al rebre l’última voluntat d’un testador preocupat per un problema familiar i que volia atorgar per aquesta raó un testament llarg, complex i casuístic, li deia per dissuadir-lo que un testament ha de ser curt, clar i concret, així com que s’ha d’atorgar pensant que et moriràs demà i no d’aquí a uns anys, perquè durant aquest temps poden canviar les circumstàncies fins al punt que les disposicions testamentàries resultin contràries a la voluntat del testador (sense anar més lluny, pel canvi de valor de les coses distribuïdes en llegats). I per aquesta raó acabava dient que el testament més ambiciós, si és executat per uns mals marmessors, provocarà problemes constants, mentre que un testament sense pretensió d’abastar-ho tot, si és executat per uns bons marmessors, no provocarà cap discrepància entre els hereus. El més decisiu no és, per tant, el text testamentari, sempre que s’ajusti a la vo

No es pot sostenir que el marasme polític actual es deu a una Constitució obsoleta

luntat del testador, sinó la seva intel·ligent interpretació i prudencial compliment.

Totes les lleis (un testament és una lex privata) s’han d’interpretar amb prudència. Vaig aprendre del professor Álvaro d’Ors que la virtut jurídica per excel·lència no és la justícia, sinó la prudència; que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, i que, precisament per això, el dret és, al capdavall, el que diuen els jutges. D’aquí la importància capital que té el procediment recte dels qui han d’aplicar les lleis en tots els àmbits (no només en el judicial); una tasca que exigeix: 1) Conèixer les lleis; 2) Interpretar-les segons la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment al seu esperit i finalitat; 3) Aplicar-les amb la prudència que exigeix la contemplació del cas concret.

Per tant, tot i defensant que s’han de modificar les lleis tants cops com calgui, el sol fet que hagin passat quaranta anys des de la seva promulgació no obliga a canviar-les, sobretot quan han prestat serveis assenyalats, com és el cas de la Constitució del 1978. Només des de la ignorància o amb la voluntat, més o menys explícita, de posar fi al règim del 78 es pot afirmar que l’actual marasme polític espanyol es deu al fet que la Constitució és obsoleta.

Així com la crisi financera del 2008 no va ser una crisi del mercat, sinó de mercaders (de principis, de valors, de conductes), la crisi política actual no és una crisi de lleis, sinó de polítics (de principis, de valors, de conductes). Deia Joan Lluís Vives ( De disciplinis) que les lleis han de ser fàcils, obertes i poques. Doncs això! ●