Parlem sense por!

Ales portes del 2022 l’estigma sobre les malalties mentals continua pesant sobre nosaltres. Vivim en una societat que cada dia exposa una mica més la seva intimitat perquè una massa desconeguda en faci un post, li doni un like o faci un comentari. Fem servir l’anomenat ghosting –deixar de contestar en WhatsApp– per trencar una relació, sigui de parella o d’amistat. Comencem a descobrir el potencial alienador de la realitat virtual cada vegada més desenvolupada per refugiar-nos en submons. Amaguem la solitud, l’estat que deteriora la nostra alegria, felicitat i il·lusió per viure.

Segons estadístiques, una de cada quatre persones patirem alguna malaltia mental al llarg de la nostra vida. Aquesta setmana l’actriu Verónica Forqué, que havia declarat en diverses ocasions que patia depressions, es llevava la vida a casa seva, a Madrid. El món de l’espec

Ens estimem més que el suïcidi es quedi a les cavernes, amagar-lo

tacle quedava consternat i bona part de la ciutadania també, per l’amor que se li professava sempre i per la fragilitat que despertava la seva història i el final tràgic. És de les poques vegades que la premsa i les televisions s’han atrevit a parlar obertament dels suïcidis. Un altre tema tabú, una altra realitat que, des de la pandèmia, ha augmentat, però no ens atrevim a portar-la a la llum. Ens estimem més que es quedi a les cavernes, amagar-ho. I en el moment que ho fem, condemnem les víctimes i les famílies a la solitud i a un sentiment equivocat de culpa o vergonya. A què es deu?

Des de l’any 452 al concili d’Arle, l’Església condemna oficialment el suïcidi i fins al 1983 a Espanya no es podia enterrar en un cementiri algú que s’havia suïcidat. Mil cinc-cents anys de tradició no s’evaporen tan de pressa i es continua amagant. Segons estadístiques de la Xarxa Nacional de Psicòlegs, cada dues hores i mitja a Espanya una persona intenta llevar-se la vida, i és la primera causa extrema de defunció. “El suïcidi és una altra pandèmia, molt silenciosa, i dol que ja gairebé no se’n parli al nostre país”, ens diu el degà del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid, José Antonio Luengo. No són prou motius per actuar? Què hi ha darrere d’aquestes dramàtiques estadístiques? Si no es parla es desconeix i s’estigmatitza. Parlem-ne sense por! ●