El llegat de ‘Late motiv’

L’etapa final de Late motiv (Movistar) (que acabarà el 23) no devalua els tres ingredients que l’han definit: orgull, talent i una connexió amb l’actualitat que no solament fa servir l’humor com a teràpia d’evasió sinó també com un estímul per una visió crítica del present. Conscient que s’acaba per raons que només entenen els que maneguen pressupostos, voluntats i equilibris intangibles, Andreu Buenafuente ha mantingut l’esperit del programa fins al final. Dilluns, quan la compareixença de l’expresident Mariano Rajoy al Congrés animava tertúlies discordants i certificava el baixíssim nivell parlamentari (el paper de l’oposició va ser escandalosament frívol i desinformat) a què hem arribat, Buenafuente va definir el panorama amb precisió. Sense perdre el bon humor, va explicar que als membres de la comissió parlamentària tant els feia que Rajoy estigués implicat o no en el cas Kitchen i que en realitat el citaven “per passar l’estona” (pausa) “perquè és graciós veure’l”. La legitimitat empresarial dels que han decidit prescindir de Late motiv és compatible amb la legitimitat dels que lamentem que la televisió de pagament perdi una referència de qualitat no solament per la implacable justícia dels pressupostos sinó també perquè Buenafuente, els seus grans col·laboradors i el seu equip no han renunciat mai a opinar sobre el present, encara que sigui amb els terapèutics instruments de la comèdia.

GRANS ASPERSORS DE DISCÒRDIA. Les sessions de control dels dimecres són el mirall del nivell dels polítics i, per extensió, dels que els votem. A Madrid o a Barcelona, i gràcies a les retransmissions de les cadenes públiques, constatem que predomina la urgència del titular i la gestualitat de discòrdia. És una gestualitat que perpetua les lliçons morals i les contrarèpliques verinoses. La intenció de servei públic, que hi deu ser, queda enterrada sota tones d’egolatria sensacionalista. Sembla que als portaveus, especialment als que intenten obrir-se camí des de l’oposició, només els interessi convertir-se en proveïdors de titulars per la indústria adossada, sovint parasitària, de l’amplificació. Se’ls nota massa que només treballen pels seus equips de comunicació i per rebre la immediata adhesió, acrítica i afalagadora, del seu seguici.