Obsolescència social programada

El que es va viure als geriàtrics durant les primeres onades d’aquesta pandèmia va ser una vergonya. El menyspreu amb què es va tractar els que hi vivien i les conseqüències de sobra conegudes que va tenir aquella manera d’actuar, amb milers de morts, va ser resultat de a) una grandíssima desassistència de l’administració pública i b) lliurar aquests centres a la iniciativa privada.

El que passa és que la vellesa no cotitza a la borsa.

En aquell moment hi va haver grans debats sobre aquests lamentables episodis. Allò, en bona part, ens va tocar i vam sentir com a molt familiar el patiment d’aquella gent mentre descobríem una nova forma de maltractament tolerat. Les seves morts van actuar com a autèntiques fogonades de mala consciència.

Vull creure que tot plegat va servir per aprendre de l’error, per fer-nos millors, i que ara que la covid torna a donar guerr,a els avis estiguin més resguardats, encara que no s’hagi avançat en cap de les promeses de millora del model assistencial.

Tota aquesta llarga introducció ve a tomb d’un altre escàndol que no s’està debatent i davant el qual sembla que hi ha un cert interès a silenciar. També afecta els avis i també és una altra forma de maltractament. Fa uns dies vaig llegir d’un col·lega periodista la manera de resumir-ho en tres paraules: obsolescència social programada.

Això va de com aquest país comença a tractar la gent gran com si fossin un electrodomèstic amb una data de caducitat programada a partir de la qual deixaran de funcionar com a ciutadans.

La gran paradoxa és que vivim més anys que mai, però el tracte que dispensem a la gent de més edat no pot ser pitjor. Sota un concepte equivocat dels beneficis de la tecnologia hi ha qui ha decidit que tancar la finestreta al públic era una bona idea, que l’atenció personal forma part del passat i que internet ho solucionarà tot. Caldria començar a renegar d’un país tan hiperconnectat com deshumanitzat.

Es parla de les millores tecnològiques quan en realitat es tracta d’estalvi de costos. Ho fa l’empresa privada, però també l’administració pública, que en teoria hauria de garantir el nostre benestar sense discriminacions d’edat. Fixeu-vos en els bancs, per exemple: pràcticament ja no atenen els clients en persona. Aneu-hi un dilluns, un dimecres i un divendres sí i un altre no, però només de 9 h a 10 h i si en tal no fa festa. Si no, acosteuvos a l’abisme d’internet i proveu-ho, proveu-ho. O traieu diners del caixer en ple carrer, a veure si amb una mica de sort cap malànima no us clava una empenta per robar-vos la cartera. Tampoc al supermercat no us ho posaran fàcil: on és el personal de caixa? L’autopagament a les botigues apareix com la metàfora perfecta de l’individualisme i del campi qui pugui.

Pel que fa a l’administració pública... Intenteu fer qualsevol gestió després que us facin fora amb caixes temperades del taulell de l’ambulatori. Si voleu que us visiti el metge, demaneu una e-cita, cliqueu allà, desplegueu aquell arbre, arrossegueu el cursor al final i poseu allà les vostres dades electròniques. Si preferiu telefonar, hi deixareu el dia, la nit i la vida, perquè, vells amics, a vosaltres ja us han posat data de caducitat.

La fractura digital és més social que mai. La fragilitat tampoc no cotitza a la borsa. No legisla ningú. No li importa a ningú. Aquesta societat sense ànima, superba, ha decidit girar l’esquena als nostres avis, ja no hi compta. I els expulsa. Una altra vergonya. ●

La falta d’atenció personal a la gent gran és una nova forma de maltractament tolerada