El salvador del trencalòs

Quan era nen, el regal que més apreciava Gerardo Báguena (1969) era una escopeta de perdigons; com la que li va comprar el seu pare. La seva màxima motivació era llavors recórrer Paniza (Saragossa), caçar i omplir bosses d’ocellets que després es menjava el seu avi. Tot i això, quan va començar a veure a TVE El hombre y la Tierra, de Félix Rodríguez de la Fuente, va entendre que el que ell realment volia era cuidar els ocells. Anys després, aquelles malifetes infantils deixarien pas a una reconeguda feina de recuperació d’un dels ocells més amenaçats: el trencalòs.

La vida d’aquest home és la història d’una obsessió per protegir el trencalòs, un ocell necròfag, de gairebé tres metres d’envergadura, que s’alimenta només de restes òssies que trenca llançant-les sobre roques des de gran altura, i que ha estat una icona del declivi de la biodiversitat.

Quan va començar a sentir-se atrapat per aquest ocell, als anys noranta, en quedaven menys de 100 exemplars, reclosos al Pirineu. Era el seu últim bastió. Avui, tot i això, l’espècie està en expansió; s’ha reintroduït als Picos de Europa i a la serra de Cazorla (en aquest cas, amb una actuació a càrrec de la Junta andalusa), i s’estima que ja hi ha uns 1.200 animals. “S’han multiplicat per 10 els exemplars”.

Des que recorria la vall d’Ordesa i altres zones del Pirineu, l’ocell taronja es va convertir en un imant per a ell i els seus amics muntanyencs, Juan Antonio Gil i Óscar Díaz. Els atreia contemplar a ple hivern com aquest ocell volava a més de 2.000 metres i era capaç de teixir a les coves nius amb llana d’ovella i branques de més de 80 centímetres, per covar al desembre ous que mantenen la temperatura a 36,8 ºC mentre els excursionistes es congelaven a la intempèrie a 10 o 12 graus sota zero.

Aquells joves estaven sent testimonis dels últims exemplars d’aquesta espècie que va anar desapareixent al llarg del segle XX, fins a quedar reclosa al Pirineu. No obstant això, les reintroduccions als Picos de Europa i la serra de Cazorla han millorat les expectatives els últims anys.

“El trencalòs no s’extingeix, l’extingim els humans”, diu Báguena. Embadalits per la seva bellesa i envergadura, els humans van entonar l’a por ellos. Els caçadors i les famílies aristocràtiques volien deixar constància als seus salons de la gesta que significava la seva cacera.

L’ocell va ser víctima, a més, dels verins per matar petits rosegadors, guineus i altres animals. Báguena afirma també que el trencalòs ha estat víctima col·lateral de la regressió del llop, amb qui ha conviscut a les muntanyes des de fa milers d’anys. Compartien hàbitats, de manera que “les

STSN IBI