Cues, policia... i un avís de bomba

‘La naranja prohibida’ rememora la mítica projecció de la pel·lícula a la Seminci del 1975

Tenia una novel·la meravellosa i soc un actor professional. Malgrat que era bastant jove, tenia 27 anys, ja havia fet tres pel·lícules abans i sabia el que havia de fer. Quan li vaig preguntar sobre el meu personatge em va mirar amb sorpresa i em va dir: ‘No vull parlar de l’Alex perquè per a això t’he contractat. Vull parlar sobre com es veu la presa’. Així que va confiar en la meva manera d’actuar. Li mostrava coses diferents i ell triava. I així és com realment treballava.

Diu que és un personatge que l’ha acompanyat sempre. Com es porta amb un tipus tan violent com ell?

Ha estat bé. És com una espasa de doble tall. D’una banda, aporta tremenda notorietat, fama, celebritat. De l’altra, és tan indeleble que realment no volen veure’t fent res més. Però jo soc actor, no una estrella de cinema. Em vaig criar i he ensenyat al teatre anglès. S’espera que siguem actors polivalents. Pots fer comèdia i drama i això i allò, el que sigui. Però després de La taronja mecànica, vaig decidir que no repetiria aquell paper perquè ja l’havia fet una vegada i no volia jugar aquesta mena de joc.

Al documental assegura que avui seria impossible fer una pel·lícula com La taronja mecànica. Ho diu per la violència cap a les dones?

A la pel·lícula hi ha violència cap a les dones, però també hi ha violència per a tothom. L’Alex i la seva colla no fan diferències. Són persones immorals. I aquest és el viatge i el dilema sobre el qual gira la pel·lícula. Què és més important, la llibertat de l’home per triar o dur a terme una teràpia d’aversió perquè el govern pugui controlar-ho? Bé, ja sabem que això no funciona. Hi ha d’haver una altra manera perquè la societat controli la violència. De fet, estem parlant d’una pel·lícula de fa 50 anys i sembla que no ha canviat res. Als carrers de San Francisco unes 80 persones han saquejat botigues de luxe. Què hi pots fer quan un exèrcit de delinqüents envaeix el teu establiment? És aterridor, però és el que està passant ara mateix a San Francisco. ●

Pedro González Bermúdez (Madrid, 1975) encara no havia nascut quan es va estrenar La taronja mecànica. La va veure per primera vegada als 12 o 13 anys “d’esquitllentes” a casa dels seus cosins i recorda “bàsicament la imatge de l’ull d’Alex DeLarge quan fan l’experiment Leudovico, però confessa que no “em va interessar gaire”. Quan TCM li va trucar per proposar-li un documental relacionat amb el 50è aniversari de la pel·lícula de Kubrick, en un any la va arribar a veure unes deu vegades. “He fet l’experiment Leudovico amb mi mateix” diu el realitzador amb motiu de l’estrena de La naranja prohibida, que narra la rocambolesca història de la primera projecció pública de la pel·lícula a Espanya i sota fortes mesures de seguretat, concretament a la Seminci de Valladolid el 1975, una de les ciutats més conservadores del moment i encara sota un règim franquista que començava a agonitzar.

Entre els protagonistes d’aquest esdeveniment, hi ha Carmelo Romero, director de la Seminci entre el 1974 i el 1975, un festival que va néixer amb vocació religiosa i que de mica en mica es va anar obrint a propostes més arriscades i controvertides filmades per Buñuel, Fellini o Bergman. Romero va veure la cinta de Kubrick a Mont-real el 1973 i quan dos anys després va sorgir la possibilitat de presentar-la al certamen no s’ho va pensar dues vegades. En aquell temps, Valladolid era caldo de cultiu de manifestacions sindicals a la factoria de la Fasa-Renault i de revoltes estudiantils. Romero havia rebut carta blanca de Warner Bros per a la projecció de la pel·lícula. Però quan faltaven 20 dies per al començament del festival, l’estudi de Hollywood li va demanar que tornés la còpia “per a uns retocs”, i dos dies abans de la projecció li van anunciar que Kubrick, que controlava l’explotació de la pel·lícula, no n’autoritzava la projecció. A petició de l’oficina espanyola de Warner, Romero va enviar una carta al director d’Espàrtac explicant que la Seminci era un festival progressista i que es projectaria a la universitat. Finalment, el realitzador va donar el seu permís. Però el festival va incomplir el contracte amb Kubrick. No es va projectar a la universitat, tot i que el públic estava format majoritàriament per universitaris. L’estrena el 24 d’abril va ser rebuda entre polèmica, expectació i nerviosisme amb joves acampant amb sacs de dormir a les portes del teatre Carrión.

L’eixerit propietari de la sala havia regalat als seus coneguts les entrades per a les mil butaques, per això va caldre demanar un altre taquillatge. Per acabar-ho d’adobar, a mitja projecció es va rebre un avís de bomba a la sala. Tot i això, Romero va assumir la responsabilitat de no parar la pel·lícula . “Era molt pertorbadora”, rememora el filòsof Gustavo Martín Garzo. A d’altres no els va sorprendre una violència “que també es vivia a Valladolid”. ●

L’estrena de ‘La taronja mecànica’ el 24 d’abril de 1975 es va rebre entre polèmica, nervis i expectació

TCM La projecció al festival de Valladolid va causar una gran expectació