L’estultícia del jugador de futbol

El senyor Jourdain, el burgès gentilhome de Molière, queda meravellat quan descobreix a través del diàleg amb el seu professor de filosofia que fa quaranta anys que parla en prosa sense saber-ho. Ens agrada aquesta escena perquè, confessem-ho, ens torna bojos l’estultícia en el cervell dels altres. Utilitzar la ignorància dels altres com a material de construcció de la nostra superioritat és un exercici ben comú. El ximple, el lleig i el gras ens serveixen per creure’ns més llestos, guapos i prims. També ens és de gran ajut creuar variables. Si algú és més agraciat que nosaltres correm a convertir-lo en idiota. Així la nostra lletjor es fa més suportable creient-nos més llestos que no pas ell. Com que la mesquinesa ens ve de fàbrica tampoc cal martiritzar-se gaire. N’hi ha prou amb ser conscient que sempre ens acompanya.

D’aquesta tara del caràcter neix la paradoxa compartida per molts aficionats al futbol d’idolatrar els jugadors pel que fan amb la pilota al mateix temps que els menyspreen per no citar Montaigne i el Dr. Johnson quan se’ls inquireix sobre la incapacitat per mantenir la pressió alta o si a l’equip li falta gol. Que pràctic que és veure’ls com a ases ignorants! No suportaríem que a més a més d’estar musculats, ser joves i també rics, fossin una enciclopèdia del saber.

A Abde, que encara no és ric però ho serà, se l’ha ridiculitzat per la pobresa del seu vocabulari davant dels micros. A preguntes senzilles, després del partit de l’Osasuna, el xiquet va respondre com va poder, que va ser més aviat entre poc i res. A partir d’aquí bromes sobre la incultura i manca de capacitat oratòria del jove jugador marroquí. El resum del que es va viure en xarxes socials seria aquest: Abde és bo jugant a futbol però és més ximplet que la bola blanca del billar.

Ridiculitzen Abde per la pobresa del seu vocabulari davant dels micros

En realitat, els que pensen així han llegit poc i han après encara menys. Si haguessin tret rendiment al seu temps, els sonarien aquestes línies:

“–Señor Pérez, salga usted a la pizarra y escriba: ‘Los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa’. El alumno escribe lo que se le dicta.

–Vaya usted poniendo eso en lenguaje poético. El alumno después de meditar escribe: ‘Lo que pasa en la calle’.”

Aquesta lliçó de Juan de Mairena és la que ens ha donat Abde sense pretendre-ho. Li van preguntar: “Què t’aporta Xavi com entrenador?”, i el xicot, encara verge i a resguard de la xerrameca barroca que tot ho corrompeix, només va gosar dir: “Me dice que encare y yo, pos encaro”. Abde, ja ho veuen, és en realitat un alumne aplicat d’Antonio Machado. Si algú se li atansa per dir-li “Darete el dulce fruto sazonado del peral en la rama ponderosa”, ell es limita a afegir “¿quieres decir que me darás una pera?”. Així que, diguin el que diguin, no deixa de ser el primer de la classe.