“Em deien: ‘Però com et dediques a fotre cops de peu si ets una tia?”

Quin record té de Barcelona’92? Barcelona és una ciutat fetitxe per a mi: vaig guanyar el meu primer campionat d’Espanya, la meva medalla d’or olímpica. L’any 92, la ciutat era maca, agraciada, oberta... Continuen sent els millors Jocs que s’han celebrat mai.

Algun record de la Vila Olímpica?

Era la ciutat utòpica: tot de franc. Recordo que espanyols i europeus vam deixar als africans utilitzar la nostra quota d’ulleres gratuïtes, i les van poder portar a les seves famílies.

He sentit que es lligava molt a la Vila.

Els esportistes tenim pocs complexos, no ens avergonyim dels nostres cossos. A més, què vol que li digui? És que en uns Jocs Olímpics tots estan molt bons i bones.

Li pregunten encara què és el taekwondo?

No. Ja no l’anomenen “karate volador”, com als meus inicis. El que em passa és que les noves generacions no saben el que vam fer. L’altre dia un youtuber amb milions de seguidors comentava les imatges d’un programa de televisió en el qual sortia jo de jove. Ell no sabia qui era. Tampoc no va saber reconèixer “el senyor del costat”, com el va anomenar.

I l’hauria de conèixer?

Era ni més ni menys que Paquito Fernández Ochoa, el nostre primer or en esquí. La joventut està en la immediatesa. Tot el que sigui “preinternet” no existeix per a ells.

Com va començar en el taekwondo?

Portant i recollint el meu germà petit, l’Alejandro, que el practicava com a extraescolar. M’agradava tant que ell va acabar tornant tot sol i jo m’hi quedava fins que el meu pare em venia a buscar.

Portava bé ser l’única nena?

Al meu gimnàs els nois apostaven a veure qui em trencava el nas. Havia tingut la gosadia d’entrar i havia de demostrar que podia fer el mateix que ells. Alguns em deien que no els pegués tan fort.

No l’han atracat mai?

He patit uns quants intents. No ho han aconseguit mai. A un el vaig desafiar a barallar-nos i va acabar entregant-se a la policia.

Per què s’atraca més les dones?

Perquè els homes s’encaren més. Les dones hem de aprendre a encarar i agredir els agressors. Vaig fer cursos d’autoprotecció a executives. Viatgen molt i de vegades es troben en situacions complicades. Agraeixen saber com reaccionar.

Els seus pares no havien de preocupar-se per vostè?

El meu pare ens ajudava demanant bitllets d’avió a Iberia, quan a l’equip femení no ens donaven pressupost per viatjar. La meva àvia no va entendre que em deixessin fer aquest esport de machirulos “quan estàs molt guapa fent ballet”.

Ha lluitat contra els tòpics?

Quan ja havia guanyat medalles i coneixia gent important em deien sorpresos: “Apa, però si ets bufona”.

Ser guapa ajuda o perjudica?

La meva mare ha arribat a sentir entre el públic que jo guanyava perquè em ficava al llit amb els àrbitres. I aquells comentaris els feien dones.

L’esport era territori masculí?

Jo no competia només al tatami; competia en la societat. Fa 30 o 40 anys només s’admirava els esportistes homes, no pensàvem en cap noia, no hi havia ídols femenins. Després van sortir Blanca Fernández Ochoa, Arantxa Sánchez Vicario, Conchita Martínez, o jo mateixa.

Practicant un esport tan minoritari, rebia prou ajuts públics?

Deixi’m que rigui. Tot i així, a Espanya tenim molts campions, perquè de sobte sempre apareix algú que aconsegueix destacar contra tot pronòstic.

Doncs no li pregunto si tenien psicòleg.

I ara! Però si no teníem ni físio ni metge. La resposta del nostre president d’aleshores era que “aquí es ve a entrenar, no a demanar

mariconades”. Jo sé embenar, sé curar, perquè com que no teníem ningú que ho fes, ens curàvem les contractures.

Ha denunciat en diverses ocasions les màfies federatives.

Continuen existint. Actuen a nivell econòmic i esportiu. Acaben de condemnar el president de la Federació Espanyola de Taekwondo a alguns mesos d’inhabilitació. Hi ha presidents de federació que guanyen més que el president del Govern central.

Quina medalla vol guanyar en el seu nou càrrec?

La de potenciar l’esport de la gent gran, ens centrem massa en la joventut i en les medalles.

Quin altre esport hauria somiat fer?

Volia fer rugbi, però era impossible ajuntar tantes noies per fer un equip. També m’agradava el futbol. Però sempre em deien: “Però com vols fer això si ets una tia?”. I miri a què em vaig dedicar.

BANc Blon