La ganyota del Nadal

Amesura que s’allunya de tu la infantesa, somies fugir del Nadal. No perquè ja no el vulguis, sinó perquè no et faci mal. De tots els rituals, el Nadal pot ser el més cruel, perquè va ser un lloc agradable, de curiositat i soroll. Estar allotjat en el cinisme i engiponar-te un abric comprat l’últim black friday sempre et fa més prim i interessant, però en el fons proves d’eludir la teva família desastre, el ritu, la pertinença a l’alegria pueril.

El Nadal és una crisi nerviosa de l’almanac. Diuen que no hi ha bon cantaor flamenc que no surti lleig a les fotos i el Nadal és una ganyota exagerada, ridícula, extrema, un atac abans de l’apoplexia, de la rialla, les ganes de més i més quan ja no pots més. I per a qui no en té, perquè no li queda gent, diners o ganes de se

Donaries molt per tornar a creure en la màgia i, potser, fins i tot en els diners

guir, el Nadal és un xarop amarg del qual sembla que no te’n puguis empassar més, però sempre hi pot haver més solitud i tristesa.

Per molt que vulguis eludir-lo, el Nadal t’atrapa. Insulta i sedueix, et busca i prova d’acollir-te. Però, de vegades, ja no pots sentir l’empara dels avis i àvies, dels amics o cosins que venien a casa, dels jerseis nous i els paquets de neules i els mateixos canelons i les mateixes pel·lícules als mateixos televisors dels mateixos menjadors.

Potser et falten els pares i ja no tens un mur de contenció contra la malenconia del Nadal i veus que els teus nens creuen en els diners i en la màgia, i donaries molt per tornar a creure en la màgia i, potser, fins i tot en els diners.

Ningú no necessita tant i trobar a faltar tant, però en això consisteix el Nadal, tota una ganyota barroca que no necessita sortir guapa a la foto.

L’alegria i el Nadal solen ser països amb la pitjor fotogènia possible. ●